Post-rock
Autoeditat · 17 d’abril del 2026
«A Kiss and a Flight» obre amb piano i triga set minuts i set segons a arribar on tothom sap que anirà. Pel camí hi ha espai, silenci, un crescendo que no s’ensucra i una entrada de bateria col·locada amb cap. Aquest és el nivell d’execució de tot «Upon the Forest Floor», i el que més sorprèn és saber que al darrere no hi ha cap banda: Let It Eat You For Fun és Aaron Richardson, que signa als crèdits tots els instruments, la mescla i la masterització.
És el primer disc llarg del projecte, autoeditat el 17 d’abril, després d’un EP titulat «I Want To Fly The Plane». Richardson no amaga d’on ve: cita Explosions in the Sky, Mogwai i Godspeed You! Black Emperor, i les tres referències es localitzen en talls concrets. «Delusions of Grandeur», sis minuts i cinquanta-tres, és la que té el pes de Mogwai —acords lents, guitarres brutes, tot molt sostingut— i «Clipped Wings», que és la més llarga amb vuit minuts i trenta-set, és on el piano fa de contrapunt a la progressió de guitarra en comptes de limitar-se a decorar-la.
El que distingeix aquest disc d’altres del mateix terreny és la gravació. Les capes se senten separades, el reverb no es menja els greus i els crescendos no arriben saturats, cosa que en un disc fet a casa per una persona sola no és poca cosa. «A Deeper Meaning», cinc minuts i sis segons, és el tall més curt i el que canvia de pas amb més decisió: arrenca amb un to que recorda Oceansize i acaba accelerant abans del crescendo final.
La reserva la posa el disc mateix. Set talls i cap no baixa dels cinc minuts ni passa dels vuit i mig; tots construeixen la mateixa corba —calma, acumulació, descàrrega— i tots la construeixen bé. A «Medicated» i «An Unnerving Path», que tanquen amb sis minuts i dotze i sis minuts i trenta-quatre, l’oïda ja sap on es posarà el peu abans d’arribar-hi. Quaranta-sis minuts i vint-i-set segons són molta estona per a un vocabulari que no es renova, i el mateix autor no pretén altra cosa. Val com el que és: un debut de molt bon ofici dins d’un gènere que ja té les regles escrites, i una targeta de presentació que fa esperar què passarà quan Richardson en vulgui trencar alguna.
Valoració: 7.0/10
Text de Marçal Bonastre