Jazz
Autoproduït · 10 de setembre del 2026
La decisió que ordena «Beautifully Different» és d’instrumentació i es veu al repartiment: Fernando Ferrarone toca el saxo alt al primer tall i a l’últim, i la trompeta a tots els cinc del mig. «Solar Eclipse», cinc minuts i set segons, i «Billy Bob», sis minuts i trenta, són les dues peces de ritme ràpid que obren i tanquen, i la tria no és innocent: amb l’alt al davant el quintet corre, i amb la trompeta es posa a to mitjà.
Ferrarone viu a Florida i aquí lidera un grup format gairebé tot a Buenos Aires. El pianista nord-americà Russell Kranes li va presentar els tres músics argentins que completen el quintet en un viatge que hi va fer fa uns anys: el guitarrista Tomás Fraga, el baixista Diego Rodríguez i el bateria Matías Crouzeilles. Kranes és qui més es fa notar dels quatre, amb un fraseig que no repeteix recurs de solo a solo, i el treball de Fraga al mig del teixit —acords sostinguts més que no línies— és el que dona a aquest quintet un so diferent del d’un quintet de trompeta normal.
Set talls i quaranta-cinc minuts i quaranta-nou segons, amb els temes repartits de manera desigual: «Back to it» és el més llarg amb nou minuts i un segon i «My Dilemma» en fa set i cinquanta-sis, mentre que «Beautifully Different», el tema que dona títol, es queda en cinc minuts i mig. «Tommy’s Shuffle», sis minuts i vint-i-dos, fa el que anuncia i és el tall on el grup sona més relaxat. El reverb, que a la resta del disc és discret, es fa sentir a «Back to it» i és justament on menys hi convenia, perquè la peça ja és la més extensa i la que més necessita definició.
Hi ha una cosa que el disc no diu i que val la pena dir-la: no porta crèdits de composició. Que els set temes siguin de Ferrarone és la deducció raonable —i la que fa el crític d’All About Jazz— però no hi consta enlloc, i en un disc autoproduït que es presenta com a obra personal és una omissió estranya. Pel que fa al que sona, la reserva és de recorregut: les dues peces de saxo són clarament les millors i el bloc de trompeta del mig, tot i estar molt ben tocat, avança a un nivell massa constant perquè cap dels cinc talls es destaqui. El disc acaba deixant ganes de saber què faria Ferrarone amb l’alt tota una hora.
Valoració: 6.9/10
Text d’Aina Torrents