MetalRock Progressiu
Autoedició · 9 d’octubre del 2026
«The Prologue» dura un minut i mig i entra directament a «The Verdict», i en aquests sis minuts el disc ja ha ensenyat totes les cartes: orquestra de veritat, riffs partits a la manera del djent, cor sencer, veu rock masculina i femenina i un gruny al final. Nymue són d’Enschede, «Born From Dark Waters» és el seu primer disc i va sortir el 9 d’octubre sense segell, en dos compactes i dinou talls que sumen una hora, vint-i-cinc minuts i dotze segons.
El projecte havia de ser un EP. La cantant i multiinstrumentista Thirza Fekkes explica que la idea va sortir de «Snow, Glass, Apples», de Neil Gaiman, que reescriu la Blancaneu des del punt de vista de la madrastra, i que buscaven una història prou coneguda per poder-la girar: van anar a parar a la llegenda d’Artur explicada des de Morgana. «En realitat se’ns ha escapat una mica de les mans, no era ben bé la intenció», diu. Cada personatge té la seva veu: Jan Willem Ketelaers fa de Merlí, Sascha van der Meer de Ginebra, Sjoerd-Klaas Steegstra de rei Artur, i la Donzella, la Mare i la Vella en tenen una cadascuna. Fekkes és Morgana i, a més de cantar-la, hi toca flauta travessera, clarinet, whistles i didgeridoo.
L’orquestra no fa de catifa. «Whispers of Despair», nou minuts, acaba amb la veu alta, les cordes i els vents construint la melodia sobre guitarres pesades i una bateria al galop, i les dues peces instrumentals bessones, «Fleeing From Camelot» i «Returning to Camelot», es permeten un llenguatge de banda sonora sense cap guitarra al davant. «Lullaby of Demise» i «By The Old Stone Gate» baixen a la balada amb la flauta i el clarinet de Fekkes, que és on es nota que ve del conservatori. Tot es va gravar als estudis del conservatori d’Enschede, on dos dels guitarristes estudiaven, i de fora només es va encarregar la masterització. Els músics convidats van cobrar: «Com a flautista m’ha passat moltes vegades que et demanen que toquis “per visibilitat”», diu Fekkes.
Hi ha una cosa que el disc no sap fer, i és callar. La banda omple cada forat que s’obre amb un instrument més, i amb orquestra, cor i dues guitarres treballant alhora el resultat és una massa que, cap a la segona hora, cansa més que no impressiona. El primer que hi perd és el baix de Reinier van Zwieten, que queda enterrat gairebé sempre i només se sent als pocs moments en què la resta s’aparta. El tancament, «String Pulled Crown», cinc minuts i quaranta, és un duel cantat entre Morgana i Merlí amb Camelot cremant de fons, i funciona precisament perquè només hi ha dues veus.
Valoració: 7.5/10
Text de Roger Estivill