Rock Progressiu
Cymbalick Music · 7 de setembre del 2026
«Submerged» són tres minuts i cinquanta-un segons de teclats que s’obren a poc a poc, i amb això ja queda definit el terreny d’«The Fourth Crossing»: dotze peces instrumentals, quaranta-cinc minuts i cinquanta-un segons, i un sol nom als crèdits. Tim Morse hi firma la composició, la interpretació i la producció, i els instruments que declara són sintetitzadors, teclats, guitarres, vocoder i percussió. L’únic altre intèrpret del disc és «Ema», acreditada com a veu, i iTunes el classifica com a Ambient.
Morse ve del prog, i de ben endins: és l’autor de «Yesstories», toca a la banda de tribut Parallels i publica discos propis des de «Transformation», del 2005. Aquí, però, es col·loca més a prop de Klaus Schulze i de Tomita que de cap grup de cançons: «Assembly Line», tres minuts i cinquanta-set, és una seqüència electrònica repetida amb figures de teclat que hi van passant per sobre, que és la mecànica de l’escola de Berlín, i «Space Station Lounge» va a parar als teclats de l’època d’«Autobahn». La millor peça, però, és la més quieta: «Eternal», quatre minuts i divuit, deixa caure les capes i es queda amb una frase melòdica que es pot taral·lejar en acabar, i és l’únic moment on el disc deixa d’il·lustrar un paisatge i es posa a cantar-ne un.
El tanca «The Celestial Cathedral», amb orgue i cor, en una mescla que Morse firma amb Craig Long i que li dona l’amplada que demana el títol. Però les dues peces que havien de sostenir el viatge són les dues més curtes del disc: el tall que li dona nom passa en dos minuts i quaranta-set i la catedral del final en dos minuts i trenta-dos, de manera que el títol i el desenllaç queden enunciats i no desenvolupats, mentre que el tram llarg se l’emporta «Confusion in Aisle 14». Un disc que es presenta com una travessia fa sonar els seus dos moments decisius com dos apunts, i diverses peces més instal·len una atmosfera i la deixen tal com l’han trobada, que és un paisatge que Morse ja havia recorregut a «Soundtracks», del 2024. L’edició de Bandcamp hi afegeix encara una decisió estranya: col·loca al capdavant un «single edit» de «Vibration» i fa que la primera cosa que senti un comprador sigui l’avanç d’un tall que li arribarà sencer dues posicions més enllà.
Valoració: 7.0/10
Text de Guillem Cardós