Jazz
International Anthem · 16 d’octubre del 2026
«Escondida» comença amb un cop de plat i de seguida s’hi instal·la una polirítmia de tambors de mà que no es mou en cinc minuts i trenta-sis segons: a sobre hi baixa una línia de baix lenta i una melodia descendent de campanes, i l’autoarpa de Ben Boye hi entra per un costat. És una obertura que no convida, que és exactament el que vol ser: el disc avisa que anirà per la repetició i per la textura, i no per la melodia.
Ibelisse Guardia Ferragutti hi posa la veu, els sintetitzadors, la percussió i l’orgue, i Frank Rosaly la bateria, la percussió i més sintetitzadors. Boye col·labora als quatre primers talls amb sintetitzadors, pianet i autoarpa, i Chris Williams hi afegeix trompeta i electrònica al tercer i al quart. Es va gravar a la MOLK Factory d’Amsterdam durant l’estiu del 2026, amb gravacions addicionals a Puerto Rico, a Los Angeles i a Nova York; la mescla és de Dave Vettraino. La «O» del títol és la paraula taïna per a muntanya, i el material surt de la bomba, la plena, la rumba, el batá i la cúmbia, que és el mateix terreny que el duo ja treballava a «MESTIZX», del 3 de maig del 2024.
El tall titulat amb unes coordenades —les del riu Blanco de Puerto Rico, just sota el bosc d’El Yunque— són cinc minuts i vint-i-dos segons que comencen com un «drone»: els sintetitzadors oscil·len sense anar enlloc fins que la bateria de Rosaly i un metall hi posen terra ferma. És el tall més abstracte i també el que millor explica el procediment del disc, que és deixar que una textura s’instal·li i després trobar-hi el pols.
El centre són «X» (6:23), amb Ferragutti cantant en castellà sobre un patró de bateria que es belluga molt i que és el més ballable de tot el disc, i la peça que dona nom al conjunt, vuit minuts i trenta-cinc segons que pugen cap a un clímax de jazz llatí mentre la veu recita un poema sobre aquella paraula taïna. «Liberta» (6:40) obre amb grills i granotes de fons i torna a la paraula dita.
El final és el punt feble. «Sueño» dura dos minuts i trenta-nou segons i es resol apujant un enregistrament de camp de música caribenya fins a primer pla: després de cinc talls de so construït amb molta cura, el disc acaba cedint l’última paraula a un document que no ha fabricat. És un gest de respecte i alhora una dimissió, i deixa el conjunt sense la conclusió que les altres cinc peces havien anat preparant.
Valoració: 8.0/10
Text d’Aina Torrents