Jazz
Dox Records · 16 d’octubre del 2026
El títol de «One Day We’ll Have A Window» és literal: Sam Newbould treballa en un estudi al soterrani del Volkshotel d’Amsterdam, sense cap finestra, i d’allà van sortir els dotze talls del disc. És el quart del saxofonista i compositor britànic —després de «Blencathra» (2019), «Bogus Notus» (2021) i «Homing» (2024)— i el publica Dox Records el 16 d’octubre amb el quintet amb què fa anys que toca: Bernard van Rossum al saxo tenor, Xavi Torres al piano, Jort Terwijn al contrabaix i Guy Salamon a la bateria i la percussió, més Beth Aggett a la veu en uns quants talls. Newbould hi toca l’alt, la flauta i el sintetitzador.
«Small movements» obre el disc amb un pols de contrabaix de Terwijn; el piano de Torres hi teixeix al voltant i l’alt de Newbould hi entra amb una melodia de gir estrany. Són gairebé vuit minuts que creixen per acumulació, cada instrument guanyant-hi terreny, fins que Aggett apareix sense paraules cap al final. El millor del disc, però, és l’encreuament dels dos saxos: a «Bells of high tide» hi ha un groove de gust llatí sota l’alt i, quan el tenor de van Rossum s’hi suma, les campanes del títol es fan sentir de debò. Aquell encreuament torna a «Nightfisher» i a «Warp and weft». «Beeline» és el tall on Salamon fa la feina més inventiva; «Broadside ballad», el de Terwijn; i l’obertura de «Long beans» deixa Torres molt més a prop de Randy Newman que de cap pianista de jazz europeu.
El que no acaba de quadrar és la veu. El disc es titula amb una frase sobre mirar a través de les parets que ens separen —Newbould ho explica així— i, posat a tenir una veu humana al grup, la fa servir com un color més: Aggett canta sense paraules, teixida entre els dos saxos com si fos un tercer instrument de vent. És una decisió defensable i sona bé, però l’únic element del disc que podria dir alguna cosa amb paraules acaba no dient-ne cap. Hi ha a més tres interludis d’un minut o menys —un, el «reprise» de «Warp and weft», de quaranta-tres segons— que apunten cap a un altre disc i es queden fent de frontissa.
Valoració: 7.8/10
Text d’Aina Torrents