Jazz
ACT Music · 28 d’agost del 2026
«Paintbox» dura quaranta-nou minuts i cinquanta-set segons en vinil i en CD, i vint-i-nou minuts i trenta segons a les plataformes. Els tres talls que falten a l’streaming tenen pes propi. Hi ha «A Wide, Wide Sea», que amb nou minuts i quaranta segons és la peça més llarga de tot el disc; hi ha «Honeydew Ginger», la primera balada harmònicament densa que Emma Rawicz publica, i hi ha el tall que tanca el disc. És a dir que qui l’escolta a Spotify no sent la peça més ambiciosa del conjunt ni el final que l’autora li ha escrit. La decisió és de la saxofonista i d’ACT, i determina la forma del disc sencer.
És el cinquè disc de Rawicz com a líder i el quart per a ACT: abans hi havia «Incantation» (2022), autoeditat, i «Chroma» (2023), «Big Visit» (2025) i «Inkyra» (31 d’octubre del 2025) per al segell alemany. «Paintbox» arriba deu mesos després d’aquest últim, el 28 d’agost, precedit del senzill «Cowboys & Aliens» del 14. El quartet és Rawicz al saxo, Elliot Galvin al piano, Kevin Glasgow al baix de sis cordes i Asaf Sirkis a la bateria.
«Cowboys & Aliens» obre amb un riff repetit que s’assembla més a Steve Reich que a res del repertori de jazz, i aquell motiu torna al final del tall amb més força que al principi; pel mig, la banda s’atura en sec i deixa el piano de Galvin tot sol amb uns copets de Sirkis. «Waldeinsamkeit» (la paraula alemanya per a la solitud serena del bosc) comença amb el saxo contingut i la percussió tot just insinuada, i acaba tan fluixa com ha començat, com una frase deixada a mitges. «Quirky» és el contrari: vuit minuts i trenta-set segons de pols rítmic insistent que recorden el Nik Bärtsch dels mecanismes, amb la diferència que aquí no hi ha res de mecànic. I «Walking on Grass», un minut i cinquanta-un segons, comença amb una riallada franca i continua sent la cosa més estranya del disc. El baix de Glasgow, que per registre arriba gairebé on arribaria una guitarra, hi fa la feina de color més que la de fonament.
Aquella mateixa decisió, mirada des de l’altra banda, és el que no es pot defensar. Un disc partit en dues versions acaba tenint dos finals, i això no és el mateix que tenir una edició especial: qui l’escolti a l’streaming en sortirà amb la idea que és una obra de vint-i-nou minuts que s’acaba de cop. Que la causa sigui bona —i la de treure els músics de la dependència de les plataformes ho és— no fa que el disc curt sigui sencer. Hi ha una segona cosa, més petita: el ritme de troballes és tan alt que alguna idea que un altre hauria estirat fins a fer-ne un tall sencer aquí es gasta en vuit compassos i no torna. Es nota sobretot a l’edició digital, que és on no hi ha els minuts per respirar.
Valoració: 8.3/10
Text d’Aina Torrents