Metal
Vesperian · 11 de setembre del 2026
«Tiamat’s Gate» dura nou minuts i tretze segons i els fa servir per ensenyar les dues cares de Dreadnought en ordre. Comença amb sintetitzadors i guitarres netes a mig temps, amb la veu de Kelly Schilling en un registre que frega l’òpera, i el pas al blast beat i al bram de Ryan Sims arriba de cop però sense estrebada. Al mig hi ha un tram d’aire medieval, després el death metal s’ho emporta tot, i el tall s’acaba en silenci amb el piano al davant. Que un quartet faci aquest recorregut dins d’un sol tall i no soni a col·lecció de retalls és el mèrit principal del disc.
És el sisè de llarga durada i el publica Vesperian l’11 de setembre. El grup el formen Schilling (veu, guitarres, teclats i sintetitzador), Sims (veu i guitarres), Kevin Handlon al baix i Jordan Clancy a la bateria i la percussió, i el mescla Julius Mauranen, que ve d’Oranssi Pazuzu. La portada la firma Christian Ward, dibuixant premiat amb un Eisner. Dreadnought són de Denver i venen de l’any 2013 i de «Lifewoven», i la diferència més audible amb aquella època és de bateria: ara pica en comptes de repicar.
Els altres cinc talls es reparteixen la feina. «The Archive», quatre minuts i mig, arrenca amb doble bombo i amb la veu greu de Sims, i és on Clancy es fa notar més, voltejant els canvis de compàs amb una feina de peus que al final s’escapa cap a les floritures. «Colors Of Our Broken Hearts» va en sis per vuit i s’acaba amb la guitarra en trèmolo i la bateria a doble temps, amb corda estesa a sota. «Serpents Of The Moon» obre amb guitarres netes de to jazzístic i percussió menuda, puja a poc a poc cap a un final de black metal i hi deixa pel camí uns ritmes de jungle que no s’esperen. «Aeonwar» batega com una màquina (el grup havia gravat una versió de Nine Inch Nails per a un disc d’homenatge i aquí se li nota) i acaba amb Schilling recitant. «The Twilight Protectorate» tanca amb teclats de sonoritat vuitantera i una tirada final de guitarres que ja és death metal melòdic.
Mauranen hi aboca tanta reverberació que el crític d’Everything Is Noise, que en parla bé, la descriu com un remolí que t’aclapara, i aquell bany té una víctima concreta: la instrumentació que distingeix Dreadnought de qualsevol altre grup de la seva branca. El piano, la flauta i la mandolina són el que els ha donat nom, i cap de les dues ressenyes independents d’aquest disc no esmenta la flauta fins als últims segons de l’últim tall. Un disc que es defensa com a més directe que tot el catàleg anterior ha acabat convertint els seus instruments rars en atmosfera. I tot i aquell bany, Schilling no es queda enrere ni una vegada: quaranta minuts en què ha de passar del registre que frega l’òpera al recitat i del cant obert al silenci, sovint dins del mateix tall, i cada canvi arriba amb la veu al lloc exacte on li toca ser.
Valoració: 8.0/10
Text de Roger Estivill