Rock Progressiu
autoedició · maig del 2026
«Embers of an Ancient Age» passa dels deu minuts i és l’únic lloc del disc on Charles Brown deixa que una frase de guitarra creixi fins on vulgui. Greg Cummins, que l’ha ressenyat al DPRP, hi sent la cara melòdica de Steve Hackett, i la comparació és honesta en un sentit estret: no hi ha imitació, hi ha la mateixa idea que una frase pot desenvolupar-se en comptes de resoldre’s. En un disc d’onze instrumentals de guitarra, aquella decisió és la que separa un repertori d’un recital.
Brown porta més de quaranta anys tocant i ensenyant guitarra a Denver, Colorado, i aquest disc el firma sol de dalt a baix: a la seva pàgina s’identifica alhora com a intèrpret, professor i enginyer de so i de vídeo, que són exactament les tres feines que calen per treure «Wind of the Northern Light» sense ningú al darrere. El disc surt el maig del 2026 pel seu compte i l’únic crèdit que hi consta és el seu: guitarres i un Roland GR30, el sintetitzador de guitarra que explica per què la meitat del disc sona a una cosa que no és exactament una guitarra. Ell mateix dona com a referències Ritchie Blackmore, Pat Metheny, Pete Townshend i Alex Lifeson, que és una llista desigual i bastant exacta. Al seu Bandcamp hi consten dos discos seus anteriors, «Explorer of Life» (2017) i «A New Awakening» (2023).
El disc va alternant temperatures amb criteri. El tall que titula el disc entra per l’ample i gairebé cinematogràfic; «Ancient Highlands» va directe al rock de guitarra clàssic; «Final Threshold» i «Fire & Fury» són les dues més pesades, i la segona, que ve just després de la peça llarga, és la que convida a pujar el volum. «Chase The Sun» canvia el pas i deixa l’acústica en primer pla, i després de «Ride or Die» arriba «Ocean Horizon», que manté aquell to abans que «Fire of The Sun» i «Red Fire Burning» tornin a endollar-ho tot. Tanca «The Fading Sunlight», dos minuts i mig d’acústica sola, que per a un disc que ha tingut el sintetitzador obert tota l’estona és la decisió més valenta de les onze.
El disc no diu qui porta el ritme, i no és cap qüestió administrativa: aquí hi ha bateria, hi ha baix i hi ha pols de banda, i la fitxa acredita Brown a les guitarres i al GR30 i ningú més. La ressenya del DPRP, que descriu la paleta amb detall, tampoc no en parla. Si ho toca una màquina, es diu; si ho toca algú, es posa el nom. En un disc instrumental on la secció rítmica sosté bona part del repertori, no saber qui o què la fa és un forat que el mateix autor podria tapar en una línia. El que es sent, això sí, està bé fet i aguanta la relectura: Brown toca prou com per lluir-se i quasi no ho fa.
Valoració: 7.5/10
Text de Guillem Cardós