Jazz
False Walls · 7 d’agost del 2026
Dos saxos tenors i res més: ni contrabaix, ni bateria, ni piano. Es va gravar el 17 de maig del 2025 a l’Arco Barco de Ramsgate, amb Filipe Gomes a l’enregistrament i a la masterització, i arriba com un únic tall de cinquanta-tres minuts. És el primer disc a duo dels dos i la cinquena aparició de Parker al catàleg de False Walls.
Com hi van arribar ho explica el segell: anys de sessions informals de pràctica i, després, dos concerts abans d’entrar a l’estudi. El primer cop que van tocar junts va ser en un quartet al Vortex de Londres, amb John Edwards i Mark Sanders, que Challenger situa «sis o set anys» abans de la conversa publicada l’agost del 2026. Van fer dos passis, un amb Parker al soprano i un al tenor, i ell en recorda que el del tenor va funcionar molt millor. Parker hi explica que ha arribat a una cruïlla i que ara tracta el tenor i el soprano com dos corrents separats, per raons filosòfiques i també perquè portar tots dos al transport públic és un problema.
El primer assaig a duo va ser al Hot Tin de Faversham, i Parker hi va aparèixer amb dos tenors i cap soprano. Parlar de l’instrument mentre tocaven es va convertir en part del mètode: «tota la idea d’una peça o d’una cosa així havia desaparegut», diu Challenger, i Parker li acaba la frase amb «procés». Després van assajar un parell de vegades en un pavelló gran i van acabar buscant una sala més petita per sentir-hi el detall. La fórmula de Parker: «No va del meu toc ni del teu, va del nostre toc».
I aquella continuïtat de cinquanta-tres minuts és una construcció: segons la conversa del llibret, Challenger en va reordenar les seccions després de la sessió. El disc, en canvi, surt premsat i publicat com una peça seguida, i el segell no ho explica ni a la fitxa del disc ni a l’extracte de la conversa que ha publicat en línia. Qui ho ha explicat han estat les ressenyes que han llegit el llibret sencer. La discografia de Parker és plena de duets de saxo que són el que diuen ser, amb Joe McPhee o John Tchicai, i costa de conciliar que allò que Parker descriu com la forma on no hi ha on amagar-se s’hagi reorganitzat a posteriori.
Aquella frase és seva i és al llibret: «El duo és la forma més simple de tocar en grup. És la més simple, la més pura en un cert sentit, i la més exigent. No hi ha on amagar-se, de debò. Va de l’intercanvi». Challenger hi descriu l’efecte contrari, moments «en què no hi ha ningú, i moments en què n’hi ha quatre o cinc». Parker el va gravar als 81 anys (va néixer l’abril del 1944). Surt en CD amb funda de sis plafons i fotografies de Caroline Forbes, i el van presentar al Cafe Oto de Londres el 21 de juliol i al Hot Tin el 25 de setembre.
Valoració: 8.3/10
Text d’Aina Torrents