Rock Progressiu
autoeditat · 14 de juliol del 2026
«Music for a While», el segon tall, té el full de lletres encapçalat per una línia entre claudàtors abans del primer vers: «Gratitude to Purcell». D’allà ve el títol i també el gir que la cançó repeteix, «lift me higher higher higher / and banish my night», que converteix l’ària del compositor anglès en una pregària de consol. El sisè tall fa el mateix amb un altre deute: es diu «The Best of All Possible Worlds» i s’obre amb una nota que el declara «inspirat per Voltaire més que per Leibniz». Hi desfilen les guerres que es repeteixen «amb aplaudiment tranquil», una veritat que es torna mal·leable i algú que insisteix a somriure.
Darrere dels onze talls hi ha una persona. Ian Wright firma la música dels onze i la lletra de deu, produeix el disc i el publica sense segell; de la banda que dona nom al projecte només hi queda Nigel Wade, que hi posa totes les il·lustracions i la lletra de l’última cançó. Tots dos van tocar junts a Hastings el 1975 en un grup que es deia Flight, que va fer un sol concert davant de cinc-centes persones, va deixar una cassette i es va desfer l’estiu del 1976, quan arribava el punk. Flight76 és la història alternativa d’allò: un món, ho explica Wright mateix, on el rock progressiu continua manant i el grup no s’ha separat mai.
Les lletres funcionen millor quan deixen aquella ficció de banda. «Rock-a-Nore» porta el nom del carrer que passa entre els penya-segats i la platja de pescadors de Hastings, i en treu la matèria literal: el còdol que respira sota els peus, els torns que grinyolen mig adormits, la sal que encara sona a l’aire i el Canal que es guarda el que se li ha confiat. «Sentience» canvia d’època sense canviar de to —el pols de mil milions de pantalles, el pensament bescanviat per una boira digital— i «Schadenfreude» mira la caiguda d’algú altre i l’anomena una picada d’ullet de plata.
N’hi ha dos que semblen escrits per a un altre disc. «Kings and Queens» i «As If… (Stars That Never Fade)» es queden al repertori de l’autoajuda: pintar arcs de Sant Martí al cel, somnis que no moren mai, «com si fóssim lliures, sense por». Tots dos queden encaixonats entre el tall de Purcell i el de Voltaire, i la distància es nota. El marc del disc també queda desencaixat: el primer tall i l’últim es diuen tots dos per l’avenc del títol i parlen de coses diferents, perquè «abyss» obre amb un descens sense sortida i «Endless Abyss», l’única lletra que firma Wade, és una cançó de desamor on la caiguda és una manera de parlar.
El material d’arxiu de la cassette del 1975, que és el que donaria sentit a un retrobament a cinquanta anys de distància, no és en aquest disc: és a l’anterior, «Continuum», i només en una cançó, «Legend of a River», que recupera guitarres de Wright i veus de Wade d’aquelles cintes. «The Abyss» va sortir el 14 de juliol en digital i els CD es venen per encàrrec a Elasticstage.
Valoració: 7.5/10
Text de Guillem Cardós