Jazz
TIDEL · 7 d’agost del 2026
Vuit cançons de Björk i cap veu. Amanda Gardier obre amb «Pagan Poetry» i tanca amb «Virus», i entremig hi passen «Bachelorette», «Hyperballad», «Pluto», «Unravel», «Blissing Me» i «Who Is It?»: el recorregut va de «Post» (1995) a «Utopia» (2017), i la línia melòdica que la islandesa cantava la porten l’alto i, per primera vegada en un disc seu, la flauta. Després de tres discos fets només amb l’alto, Gardier n’agafa dos.
El quartet és el mateix de «Auteur: Music Inspired by the Films of Wes Anderson» (2024): Charlie Ballantine a la guitarra, Jesse Wittman al baix i Dave King, el bateria de The Bad Plus, a la bateria. Els noms s’han de dir bé, perquè circulen malament: la fitxa de personal d’All About Jazz hi posa un «Peter King» i a sobre el fa saxofonista, mentre que els crèdits del Bandcamp de l’artista i les metadades de distribució coincideixen en Dave King i en Wittman amb dues tes. La presència de King és el que decanta el projecte: ve d’un trio que fa un quart de segle que desmunta cançons d’altri sense condescendència, i aquest repertori demana exactament això.
La tria de cançons diu molt. Hi ha «Hyperballad» i «Unravel», que són peces de melodia abundant i harmonia generosa i que es deixen fer; hi ha «Who Is It?», de «Medúlla» (2004), que a l’original és gairebé tot veus i on el quartet s’ha d’inventar el teixit sencer; i hi ha «Virus», de «Biophilia» (2011), que Björk va escriure per a un gameleste, un híbrid de gamelan i celesta que li van construir a mida per a aquell disc. Queden fora «Debut» (1993) i els dos discos del dol, «Vulnicura» (2015) i «Fossora» (2022). És a dir: el format es prova amb la dècada més harmònicament acollidora del catàleg i s’estalvia la que l’hauria posat a prova de debò.
I el disc no explica qui ha fet què. Es va gravar el gener del 2024, no va sortir fins a l’agost del 2026 i arriba amb una sola línia de text, «una reinterpretació instrumental de les cançons de Björk a través d’una lent de jazz», i quatre noms. Vuit arranjaments d’un repertori tan treballat com aquest demanen que consti qui els firma, si són de Gardier o de taula, i quina decisió s’ha pres a cada cançó; sense això, el que queda documentat del projecte és la llista de títols. L’ordre tampoc no hi ajuda: les tres primeres són les tres més conegudes i el material que posava el format en risc, el de «Medúlla», va al setè lloc, quan ja s’ha decidit tot. Amb això dit, el que salva el disc és el to. Gardier no fa cap broma amb Björk ni se li posa a sobre, i la distància que hi manté és la seva troballa.
Valoració: 7.4/10
Text d’Aina Torrents