Rock Progressiu
Fotografia: DCH Photography
Entrevista: Jordi Amela
Kristoffer Gildenlöw va ser el baixista de Pain of Salvation del 1994 al 2006 i ha gravat i fet gira amb artistes de mig món, entre ells Neal Morse, Damian Wilson, Lana Lane i For All We Know. Amb el seu nom va publicar «Rust» el 2012, i després «The Rain» (2016), «Homebound» (2020), «Let Me Be a Ghost» (2021) i «Empty» (2024).
El 29 de maig de 2026 ha publicat «[Humanised]» a New Joke Music: nou peces i 45 minuts. Parlem amb ell de com neix una cançó, de la relació amb el seu germà Daniel, de les imperfeccions que busca als instruments, de dos acords que aguanten una cançó sencera i de la dificultat de viure de la música avui.
L’entrevista es va fer en anglès; aquí en publiquem la traducció al català.
Vas començar tocant el piano, després et va interessar la bateria i finalment vas estudiar baix. Avui ets cantant, compositor, productor i multiinstrumentista. Quan una cançó comença a prendre forma, quina part de tu porta la veu cantant? El pianista, el baixista, el cantant, o algú que ja no pensa en instruments sinó només en música?
Cada vegada és molt diferent, i per això m’agrada tocar instruments diferents i mirar la música des de perspectives diferents.
De vegades una idea em ve al cap sense més ni més, normalment en un lloc poc adequat, lluny de l’estudi i fins i tot de qualsevol instrument.
I de vegades en surten mentre toco i hi jugo. Un acord, una melodia o un so em desperta alguna cosa que acaba portant-me cap a una idea que potser es convertirà en una cançó. Cada cop em veig més com un músic en general, però el baix continuarà sent el meu instrument principal.
Vas entrar a Pain of Salvation amb només setze anys, en una banda liderada pel teu germà gran, Daniel. En una entrevista recent vas explicar que al principi dubtaves de ser prou bo per ser-hi. Quan vas començar a sentir que havies trobat la teva pròpia veu musical? I com va influir en la teva recerca d’identitat créixer al costat d’un músic amb una personalitat artística tan forta? T’ho va fer més fàcil descobrir qui eres, o va dificultar-ho?
Encara ho estic buscant.
Com tantes altres coses, encara no sé exactament qui sóc i busco constantment, cavant cada cop més endins.
Pel que fa a viure a l’ombra del meu germà… normalment són els altres els que ens comparen i m’ho posen constantment al davant.
Mai he volgut sonar com ell ni intentar ser com ell… en res.
La música no és una competició.
O ets prou bo per a un oient o no ho ets, i això depèn només d’ell.
Només puc intentar ser millor que la persona que era ahir, i si no puc ser millor, almenys intento ser diferent.
I provar estils i dinàmiques diferents al llarg del meu disc és una manera de trobar-me… tot i que cada disc sona clarament a mi. Així que suposo que he estat aquí tot el temps, però hi ha tantes cares meves que potser és difícil trobar el nucli enmig de tanta confusió.
Has parlat obertament de com de dolorosa va ser la teva sortida de Pain of Salvation, però també de com, amb el temps, en Daniel i tu vau aconseguir reconstruir la vostra relació de germans. Vint anys després, què t’ha ensenyat aquesta experiència sobre la dificultat de separar les relacions familiars de les decisions professionals? Mirant enrere, hi ha res que avui faries de manera diferent?
Bé, primer de tot, sempre vam aconseguir mantenir separades la família i la música, i mai vam tenir discussions grans ni drames dins la banda.
Crec que va ser la «ruptura» en si mateixa la que ens va fer reaccionar exageradament a algunes coses i sentir-les amb més intensitat de la necessària.
El que he après, tot i que potser més per haver madurat i guanyat experiència en general, és que hi ha maneres diferents d’encarar les relacions dins d’una banda. La comunicació ho és tot, i l’ego, res!
Dins d’una banda sempre hi haurà una o dues persones que fan la major part de la composició, i la manera com t’ho planteges és molt important.
Com crees les millors situacions creatives per a aquestes persones, perquè tinguin la llibertat justa i alhora la dosi justa de resistència i de valoracions, i com aconsegueixes que tothom se senti igual d’important dins la banda?
Érem uns nens i vam fer el camí amb el que sabíem.
Estic segur que ara faríem les coses de manera diferent, però… això també forma part de la vida.
Es viu i s’aprèn.
Amb DIAL, i més tard amb RUST, vas començar a mostrar una cara molt diferent de la del músic que el públic coneixia. Quan vas començar a escriure material propi, vas descobrir que tenies coses per expressar que mai havien acabat de trobar lloc a les bandes on havies tocat? Recordes alguna composició concreta que et fes pensar: «Sí, aquesta és la música que vull fer de debò»?
Mai no vaig pensar de debò que acabaria fent música amb el meu nom d’aquesta manera.
En aquell moment ja feia molts anys que feia vida de «banda» (DIAL inclosa) i volia fer alguna cosa sense compromisos ni discussions ni haver de pensar en una formació instrumental determinada.
Així que vaig començar a fer música amb la idea de muntar una mena de banda un cop tingués fetes la majoria de cançons. Una banda de prog nova.
No em veia gens com a cantant.
Però el cor i l’ànima em demanaven treure alguna cosa «del sistema» primer, i la majoria de cançons van sortir més fosques i més introvertides.
Així que vaig dividir la música en dos «projectes»: el prog rock/metal més pesat per un costat i el més introvertit per l’altre.
I com que les cançons més suaus eren tan personals, de fet no podia deixar que les cantés ningú més.
I a partir d’aquell moment no vaig parar de fer música. Abans no havia compost mai cançons de debò, però vaig creuar una mena de frontera a partir de la qual tot va començar a fluir… i des de llavors ha estat així.
Per a RUST vas reunir diversos músics convidats. És una decisió interessant per a algú que emprèn una carrera en solitari, sobretot tenint en compte les teves pròpies capacitats de multiinstrumentista. Què buscaves en aquelles altres personalitats musicals que no podies aconseguir tu sol? I com decideixes quan una cançó necessita la interpretació d’un altre músic en lloc de la teva?
Eren instruments força concrets que o bé no sabia tocar o bé no creia que els toqués prou bé.
Com ja he dit abans, estava en un moment en què no volia fer concessions ni quedar encasellat en una formació instrumental determinada.
Així que hi vaig posar tot el que volia i necessitava, sense pensar mai que potser algun dia tocaria res d’allò en directe.
També sóc fan de músics com Mike Oldfield, que fan servir instruments i sons diferents per anar estratificant el paisatge musical. A mi també m’agrada treballar així i sempre busco sons nous per utilitzar. [humanised] és el primer disc en què la instrumentació s’orienta molt més cap al format de banda de rock.
Has treballat amb Pain of Salvation, Kayak i molts altres artistes com a músic de sessió, sovint en situacions en què el teu grau de llibertat creativa ha variat considerablement. Treballar amb un altre compositor t’ha canviat mai de soca-rel la manera d’enfocar una cançó? Hi ha algun músic que t’hagi ensenyat alguna cosa que després hagis incorporat al teu propi treball?
Sempre aprenc dels altres, intentant ser millor en el que faig com a músic i com a productor… i fins i tot com a persona.
No sabria dir el nom d’una persona ni d’un moment en què hagi tingut una mena de moment «eureka». Simplement aprenc constantment dels altres i m’inspiro.
A The Rain vas explorar el món interior d’un home que viu amb demència. Des d’un punt de vista estrictament musical, com vas plantejar la idea d’una ment que va perdent gradualment els records? Vas experimentar amb melodies recurrents, fragments de temes coneguts, silenci o estructures que es desfan a poc a poc? M’interessa sobretot com vas traduir un tema tan emotiu i complex en decisions musicals.
Sempre començo per la música, i la música marca el camí per a la lletra. Així que anava donant voltes a idees i temes sobre els quals escriure. Una de les idees que tenia era escriure sobre la demència d’una manera o d’una altra.
Hi ha alguna cosa immensament trista en aquesta malaltia, en què una persona pot desaparèixer sense més davant dels teus ulls. Però no acabava d’encaixar una cançó sobre la demència amb les altres idees que tenia, que eren més aviat històries a manera de record sobre moments o períodes concrets de la vida.
Això, juntament amb el fet que anava desenvolupant idees musicals en diverses parts, em va portar a la idea d’utilitzar la demència com a vehicle de transport entre els diferents records.
Fent servir la pluja i els núvols com a metàfora de la demència, com una cosa que va i ve i crea confusió, desil·lusió i desorientació, i llavors els núvols marxen, molt breument, i en un dia clar tornen els records i pots reflexionar sobre la teva vida… només perquè et caigui al damunt el núvol de pluja següent.
Així vaig aconseguir treballar intensament el tema de la demència al llarg de tot el disc sense arribar a anomenar-la, i també molts altres temes relacionats amb la vida pel camí.
I igual que amb «Let Me Be a Ghost», em vaig documentar molt sobre el tema. Vaig llegir estudis mèdics i vaig llegir i veure entrevistes amb persones amb demència i amb persones properes a persones amb demència. Volia entendre-ho millor i mirar-ho des de tots els angles abans d’escriure’n.
Quan vas gravar The Rain, vas fer servir l’orgue de la Jacobikerk d’Utrecht, que data del 1509, enregistrat a la mateixa església. Avui la tecnologia permet reproduir digitalment gairebé qualsevol instrument. Què hi ha en un instrument real, l’acústica d’un espai concret o fins i tot les limitacions d’un instrument antic que la tecnologia encara no aconsegueix captar? Has trobat mai que el lloc on gravaves canviés la música en si?
Faig servir sintetitzadors i mostres constantment, però prefereixo utilitzar instruments reals tant com pugui.
No perquè sonin millor, sinó perquè normalment sonen una mica pitjor. Les mostres sovint són perfectes, i de vegades això funciona i de vegades sona massa clínic i «mort».
Només he estat en una església on l’orgue i l’església sonaven tan increïblement bé que hauries dit que estaves en un estudi perfecte. Però fins i tot allà tenies gent al voltant fent soroll, bancs que cruixien, vent que feia remolins. Volia que sentissis que estaves a l’església amb nosaltres, i això és difícil amb una mostra d’orgue perfectament gravada.
M’encanten les imperfeccions de la música. Com la resta de les nostres vides… res no és perfecte, i això és el que fa que la vida sigui vida i que et sentis viu.
Així que vaig tenir molta sort de trobar algú que tocava l’orgue en una església i que em va poder ajudar. Vaig crear una instal·lació de gravació portàtil i uns cables molt llargs.
Però així és com miro la majoria d’instruments, i per això prefereixo que un músic convidat toqui un acordió de debò, en què es sent la bomba d’aire i el clic de les tecles, en lloc d’un de mostrejat a la perfecció. O una caixa de música, o una trompeta… Són aquestes imperfeccions perfectes les que busco.
La teva música pot ser extraordinàriament complexa, però alguns dels passatges més commovedors són notablement simples. Quan arranges una composició, què és més difícil: trobar les notes adequades o saber quines notes deixar fora? La teva experiència com a baixista ha influït en la manera com penses el silenci, l’espai i la relació entre instruments?
Quan escrius una cosa complexa, el repte és fer que soni simple. Posar el focus en la melodia i en la part important de la cançó. Mai m’ha agradat la complexitat de cara a la galeria, ni el «fer-ho difícil només per fer-ho difícil». Ja hi ha prou bandes i artistes d’aquests.
Quan escrius una cosa simple, la precisió rítmica, el tacte, el detall, la dinàmica, el timbre, el to… tot ha d’estar just com cal, perquè tot queda en primer pla.
Puc gravar una cosa força complexa i quedar-ne content després de dues o tres preses… i en canvi fer-ne trenta d’una cosa aparentment simple només perquè una nota no acabava d’encaixar. Potser al final no és tan important per a l’oient, però a mi m’importa.
I sí… menys és més. Quan acabo d’escriure una cançó com a maqueta, ho torno a mirar tot i trec tots els instruments que no aporten res a la cançó. Si només omple, o és una presa de més… fora.
No diria que sóc minimalista en cap cas… perquè algunes cançons tenen força més de cent pistes… però si una cosa no afegeix valor a la cançó (o pitjor: hi afegeix soroll o fa que la producció soni enfangada), ha de marxar.
I ho faig amb totes les cançons i amb tots els discos.
Has comentat que durant molt de temps no et vas considerar un cantant. Tanmateix, a [humanised] has assumit interpretacions vocals cada cop més exigents, a més del treball instrumental. Què et va ajudar a superar aquesta inseguretat? Hi ha alguna cançó del disc nou que fa deu anys no t’hauries atrevit a cantar?
Encara no em considero realment un cantant principal. Només faig el millor que sé.
Però amb cinc discos publicats i catorze anys fent just això, anar al micro, vaig pensar que podia intentar pujar-me el llistó pel que fa al cant, i cantar més agut, de manera més agressiva i amb parts vocals més complicades. Suposo que m’hi vaig llançar de ple per veure on em portava. Si no funcionava, sempre podia descartar una cançó o reorganitzar-la o alguna cosa així.
Encara no estic content de les meves interpretacions vocals al disc, i algunes coses sonaven molt diferents dins el meu cap del que després va sortir de la meva boca en gravar, però suposo que la vida també és això.
Tot aquest disc ha estat un pas cap a territori nou per a mi com a compositor, com a músic, com a cantant i com a productor. Només com a baixista em vaig sentir còmode a l’estudi; la resta va ser «anar avançant», esperant que el resultat final s’acostés tant com fos possible a la idea que tenia al cap.
Has explicat que normalment escrius primer la música i després la lletra. Això suggereix que, d’alguna manera, una composició ja porta una emoció abans que sàpigues exactament de què tractarà la cançó. Una peça de música t’ha portat mai cap a una història que no tenies intenció d’explicar? Les teves pròpies cançons poden arribar a sorprendre’t revelant alguna cosa de tu que no havies reconegut conscientment?
Constantment!
Continuo escrivint lletres mentre encara gravo les veus. De vegades hi ha paraules que no funcionen o que no em semblen adequades, i per això les vaig canviant, i de vegades fins i tot les torno a gravar quan ja he començat a mesclar. És un procés continu.
I de vegades és només una d’aquestes paraules la que ho canvia tot. L’ambient d’una cançó o tota la història del disc, obligant-me a reescriure altres cançons com una cosa diferent i millor que havia aparegut de sobte. I m’agrada, encara que em costi més temps i esforç.
Si una cosa es pot fer millor, fes-la millor. No tinguis por de canviar i no et sentis encallat ni massa protector amb el que ja has creat. Això també és la part contemporània de la música, perquè fins i tot quan el disc ja està acabat i publicat, pots continuar canviant-lo per als concerts. La música pot continuar evolucionant i esdevenir diferent amb el temps.
Per a mi la música és el primer, i sovint dic que la música em parla i vol que digui alguna cosa. Això és el que acaba sent la lletra, i un cop comencem aquest camí junts, tots dos ens podem anar movent una mica. Canviar la música perquè encaixi amb la lletra, canviar la lletra perquè encaixi amb la música. És més aviat com dues entitats diferents que treballen juntes per créixer l’una dins l’altra, que no pas un «tot» únic.
A Let Me Be a Ghost vas explorar un territori psicològic especialment fosc. Amb Empty, la teva perspectiva es va ampliar per examinar el comportament humà, fins i tot imaginant el punt de vista d’un creador que observa la seva pròpia creació. Escriure des d’aquesta distància et permet expressar pensaments o sentiments que potser serien més difícils d’abordar directament? I algunes de les idees que vas explorar en aquells discos han canviat per a tu des que es van publicar?
Difícils d’abordar, més aviat és que no s’arriba a parlar d’aquests temes gaire sovint. Els tinc al cap, ocupen els meus pensaments i la meva curiositat, i per això em semblen interessants per escriure-hi.
De vegades ajuden la gent amb els seus propis pensaments, de vegades obren un debat… tot està bé. No mirem cap a un altre costat davant d’idees i pensaments diferents: parlem-ne.
Segueixo defensant les meves lletres i els meus discos. Es viu i s’aprèn, i la teva perspectiva sobre la vida i el món canviarà constantment, però no he escrit res que realment faci una declaració des d’una perspectiva personal. En tot cas, res en què no cregui del tot.
La meva manera d’escriure és més aviat descriure una situació i deixar que l’oient hi reflexioni. S’hi reconeix? Què en sent, i li canviarà la manera de mirar-s’ho? Depèn d’ell decidir què fa amb la informació.
[humanised] recupera alguns dels elements més pesats del rock progressiu sense perdre la sensibilitat emocional del teu treball en solitari anterior. A «The Almosts», per exemple, construeixes una composició notablement estratificada al voltant de només dos acords. Com equilibres la complexitat musical amb la simplicitat? En quin moment saps que una cançó té tot el que necessita, i que afegir-hi una capa més la debilitaria realment?
Assaig i error.
He descartat moltíssimes més idees i cançons de les que he publicat mai. Tinc més de mil idees al gravador de notes de veu. No les esborro, però la majoria són simplement males idees. En el seu moment em van semblar interessants, les vaig gravar d’alguna manera (sobretot cantant, taral·lejant o tocant la guitarra al gravador), i després hi vaig tornar per descobrir que la màgia havia desaparegut i només quedava una idea trista, petita i penosa. I això passa constantment. Llavors has d’aprendre a deixar-ho anar.
Gravant «The Almosts» em va sorprendre que la cançó acabés sent només dos acords. Això no pot ser! Hi ha d’haver una pretornada, una tornada… algun tipus de canvi… però cada idea que hi afegia només feia que la cançó sonés més pobra. La intensitat desapareixia, el sentiment desapareixia i la cançó quedava, simplement, reduïda a menys. Així que tornes al punt on sonava bé i proves altres idees. En aquest cas vaig continuar tocant els dos acords, i això era el que la cançó necessitava.
«Before I Fail Asleep» la vaig reorganitzar completament tres vegades abans de trobar la fórmula adequada. És una cançó molt complexa i així sonava al principi: una cançó llarga de «ei, mireu-me, sé fer música difícil», i no volia això. Així que vaig tallar moltes idees, vaig reorganitzar, vaig relegar algunes de les parts difícils molt al fons de la mescla, vaig canviar la dinàmica, etc.
Cal insistir fins que soni bé, i no tenir por de tallar idees ni fins i tot hores de feina si no encaixen amb la cançó. La cançó ha de ser sempre la prioritat número u. No tu com a músic, ni els floritures guais, ni la producció cridanera… la cançó.
«Binary» sembla explorar els límits cada cop més difusos entre l’emoció humana i la intel·ligència artificial. Em sembla fascinant que la tecnologia pugui oferir una manera d’examinar una cosa tan profundament humana com la nostra capacitat de sentir. Què et va atreure d’aquest tema? I creus que la nostra comprensió emocional els uns dels altres evoluciona a un ritme semblant al de la tecnologia que estem creant?
La IA és un tema molt d’actualitat ara mateix i vaig estar valorant diferents maneres de plantejar el disc al seu voltant. Però també em vaig adonar que un disc sencer sobre la IA probablement envelliria molt de pressa i resultaria inútil d’aquí a pocs anys.
Així que vaig anar cap al tema de què és ser humà. Què ens fa humans i quins problemes ens trobem quan intentem ser-ho? Què és correcte o incorrecte? Hi ha una cosa correcta i una d’incorrecta? Com ho mesuraríem i ho etiquetaríem? Qui ho decideix, o hi ha alguna ciència al darrere… ho decideix la religió?
I amb totes les discussions que hi ha al món avui dia sobre aquest tema (ja siguin creences religioses i opcions de vida, neurodivergència, LGBTQ+), sembla ben bé que la nostra comprensió emocional s’ha endurit significativament en els últims anys. Hem vist grans passos cap a la polarització i la pèrdua d’empatia. Això sol portar a una gran explosió, a la caiguda d’imperis i a grans guerres.
Així que el meu plantejament de la IA es va inspirar més en Wall-E i en Big Hero 6, on una IA desenvolupava sentiments de debò i s’enamorava de l’humà que feia anys que hi xerrava, en lloc de centrar-me en el possible desastre de la IA que tenim al davant.
També has dedicat molt de temps i energia a projectes musicals benèfics, com Pass The Torch, una cançó que vas escriure i produir per donar suport a la conservació dels elefants, i Breaking The Chains, un projecte que vas coordinar per sensibilitzar i recaptar fons per ajudar nens maltractats. Què et va motivar a implicar-t’hi personalment? Mirant enrere la feina d’aquells projectes, amb tants músics reunits, vas sentir que la música havia aconseguit alguna cosa tangible que potser hauria estat difícil d’aconseguir d’una altra manera?
La música és una força enorme per connectar i unir els humans. Una força que desafia les fronteres i els obstacles que normalment ens posem nosaltres mateixos. Només cal mirar els festivals grans, on gent de diferents nacionalitats, races, religions, orientacions sexuals i edats es troben com a amics per gaudir d’un cap de setmana de bona música. És una sensació increïble. En un festival de música no veus desconeguts, només amics que encara no has conegut.
Sempre he fet coses per a causes benèfiques. Sovint són donacions de diners i de vegades també aconsegueixo dedicar-hi hores de feina: des de netejar el barri, ajudar la gent gran, anar de porta en porta recollint diners o fins i tot engegar alguna mena de projecte musical. Crec que és el que toca fer. Si pots ajudar, fes-ho; si no tens els diners, potser tens el temps.
I moltes vegades el que més necessita una organització benèfica és visibilitat. Que la gent sàpiga que existeixen i que es pot contactar amb ells. Aquest va ser l’objectiu principal de «Breaking The Chains»: fer que Bikers Against Child Abuse rebessin més atenció per poder ajudar més nens.
Avui els músics poden gravar i produir discos sencers sense dependre d’una gran discogràfica ni d’un estudi car. Tanmateix, arribar al públic i trobar oportunitats per tocar en directe continua sent difícil, fins i tot per als artistes consolidats. Has parlat recentment dels reptes de trobar concerts i de treballar amb agents de contractació. Què et preocupa més de la indústria musical d’avui? Estem arribant a un punt en què crear bona música és més fàcil que convèncer la gent que li dediqui el temps i l’atenció que es mereix?
Sempre ha estat difícil ser artista. Fins i tot abans havies de ser bo, havies de tenir talent, havies d’estar al lloc adequat al moment adequat i que et veiés i t’escoltés la persona adequada, i havies de tenir una discogràfica que creiés en tu, etc., etc.
Aquells temps han canviat força, i és més fàcil per als artistes independents (com jo) crear discos complets i arribar potencialment a milions de persones a través de les xarxes socials, el streaming, etc. Mentrestant, la resta del món musical també ha canviat bastant.
Les sales s’han tornat més comercials i no s’arrisquen amb bandes més petites o bandes que no omplen la pista, perquè han de pagar el personal i tota l’administració que s’ha anat afegint amb els anys. Les discogràfiques arrisquen menys i dediquen menys pressupost a les seves bandes.
Al mateix temps, la música ha perdut molt de valor a causa del streaming i les descàrregues. Els consumidors gasten cada cop menys diners en música i en reben cada cop més. És una inflació de tot el valor de la música, i aquest és un dels problemes més grans que tenim avui. La música s’ha tornat tan accessible que ja no val la pena dedicar-hi diners i temps.
A més, la música dins la cultura també ha canviat bastant. La música ha estat sovint relacionada amb un moviment o un grup de gent concret al llarg del temps. Han estat les generacions joves les que han portat música i idees noves al món, i ha format part de la seva identitat dins la societat. Punks, anarquistes, metalers, hippies, synth, emo, grungers, reines de la discoteca, skaters, etc. Cada grup tenia un estil de música, un codi de vestimenta, accessoris, etc.
Això ja no passa. Els últims vint anys, la música i la societat han estat força anodines i sense personalitat a l’hora d’identificar-nos els uns als altres. I per això la música també ha perdut valor com a part de la teva identitat.
Quan vas entrar a Pain of Salvation només tenies setze anys i la teva vida musical just començava. Des de llavors hi ha hagut discos, gires, col·laboracions, projectes reeixits i d’altres que no van acabar de sortir com estava previst. Si poguessis trobar-te amb aquell Kristoffer de setze anys just abans del seu primer concert amb la banda, què li diries? I, potser més interessant, què decidiries deliberadament no dir-li, perquè voldries que ho descobrís per ell mateix?
Crec que li diria que fos més social i que fes més contactes amb la gent, perquè així és com t’obres camí en aquest negoci. Coneixes algú que coneix algú i, de sobte, et criden. Mai no he fet cap audició per a cap feina. O em coneixen o algú m’ha recomanat, i amb això n’hi ha prou.
També li diria que digués «no» més sovint i que fos una mica més selectiu amb qui treballa. I li diria que continués sent curiós i que seguís aprenent. Que parlés amb la gent i fes preguntes. També que comencés abans a tocar el baix amb pua i a fer servir pedals d’efectes.
I que es calmés, que fos més tranquil i que gaudís del viatge, perquè cada moment que passes tocant música en directe, a l’estudi o a la sala d’assaig… és una benedicció que no apreciaràs del tot fins després.
A part d’això… només que surti i s’ho passi bé! La vida dins la música et pot portar a qualsevol lloc, i sovint amb girs i voltes inesperats. Així que aixeca les mans a l’aire i gaudeix de la muntanya russa que és ser músic.
Fa més de trenta anys que fas música, i has passat d’interpretar les composicions d’altres persones a crear discos propis profundament personals. Hi ha alguna cosa que encara no t’hagis atrevit a provar musicalment? Una composició, una idea o un projecte que et doni aquella mateixa barreja d’emoció i incertesa que probablement vas sentir quan vas començar?
No diria «atrevir-me», però hi ha moltes coses que m’encantaria fer o provar. Normalment és una qüestió de diners o de contactes el que m’ho impedeix.
Com treballar en música de cinema o amb una orquestra, o dirigir un concert massiu amb imatges, llums, pirotècnia, etc. Però també anar de gira amb un gran nom, tocant el baix amb altres grans músics.
Qui sap… la meva vida no s’ha acabat encara… Espero aquella trucada… només he de ser una mica més social i sortir a connectar amb més gent.