The Funky Knuckles
Organitza : Woll-Damm Festival de Jazz de Barcelona
Sala : Jamboree
Fotografía i crítica : Jordi Amela (@amela_photo_concert)
Crònica en col·laboració amb Genesimphonic (Ràdio Gelida)
The Funky Knuckles va fer el passat 10 de novembre, una classe magistral al Jamboree. De fet, en va fer dos perquè van decidir fer repertoris diferents per a les dues sessions programades, la qual cosa no està l’abast de tothom.
Faré un “Spoiler” dient que la crítica és absolutament positiva, però he de fer una estirada d’orelles. Jamboree, sabem que no disposa de molt espai, però té un encant molt especial. No era necessari en un concert de Funk, posar fum com si estiguéssim en el castell de les tenebres. Complica molt la vida als fotògrafs lluitar contra la boira, la poca traça en escollir les llums i la poca capacitat de moviment. Cal pensar que la qualitat de les imatges beneficien la sala, el festival i a l’artista. Preneu nota, si us plau. Poca traça també que si el baixista fa metre cinquanta i a banda està assegut, el posin darrere de la secció de vents de dos trossos d’home. Petits detalls que a mesura que em faig gran, entenc encara menys. Finalment, Jamboree, ja us pago jo la bombeta si cal, podeu posar llum on tradicionalment va el bateria? Dit això i des de l’amor etern que tinc per aquesta emblemàtica sala, anem per feina.
The Funky Knuckles va fer en la segona sessió un repas per temes com ara “Tooth”, “Social Dist”, “Barbosa”, Rain Journey, “I Believe” i com a bis, “Sixteen bars”.
El so de la sala, perfecte. Fa molt que l’ampli “Mark” de baix tingui una qualitat de sortida impressionant i el bateria no necessitaria ni micros per la picada descomunal que té.
Wes Stephenson al baix és un rellotge, contundent i amb la sensibilitat adequada. Ja ens té acostumats a aquesta perfecció amb les seves participacions amb Mark Lettieri. Per cert, el teclista habitual, Kwinton Gray va ser substituït per un altre teclista que juraria és el mateix que ha acompanyat a Lettieri en la seva gira.
Cedric Moore és simplement, una màquina a la bateria, segurament junt amb el baix, els dos solistes més impressionants de la banda. El joc de la secció de vents amb Evan Weiss a la trompeta i Ben Bohorquez al saxo empelten a la perfecció. Ethan Ditthardt, el guitarrista, podríem dir que tot i la seva joventut, és de la vella escola, per la forma d’agafar la guitarra, dels arpegis i les frases que utilitza. Sobri i eficient.
En conjunt, vaig gaudir molt. A moments em va semblar que passaven massa coses i jo necessitava més claredat harmònica, però ja parlaríem d’un tema de gustos personals i van ser tan pocs moments d’atabalament, que queden totalment compensats amb la impressionant proposta d’aquests extraterrestres. Llarga vida a la factoria GroundUp Music.
