El tàndem que formaven Steve Babb i Fred Schendel des de 1992 ha canviat. Aquest cop a Glass Hammer, Steve Babb s’ha fet càrrec dels teclats, guitarres, baix, percussions i veus; Hannah Pyror és la veu principal per quart àlbum consecutiu. Amb Reese Boyd a les guitarres i Randall Williams a la bateria com a noves incorporacions. I com artista convidat tenim al propi Fred Schendel a les guitarres i bateries al tema “Rift At Wasp-12”, certament estrany.
La introducció de l’àlbum porta per títol “Launch of the Daedalus”. Un tema atractiu que te’l podries trobar a qualsevol banda sonora i que si la intenció era posar-nos en situació d’un llançament espacial, llavors objectiu complert.
A modus de marxa amb el compàs de 2/4 inicia “Wolf 359” amb una estranya producció de la bateria on els plats, especialment el hit hat, sona descompensat i les guitarres mostren alguna dissonància molt particular. I coneixent altres treballs d’aquesta banda, ens adonem que és totalment intencionat i, entenem, que han tingut la voluntat de trobar un so més espacial.
I quan anem acostumant l’oïda a les peculiaritats sonores, apreciem l’èpica amb que està plantejat la composició amb unes interessants línies melòdiques. No tenim una pluja d’idees i conceptes, sinó els justos, i molt ben explotats al servei de la música i la història que expliquen.
A “Airon (18 Delphini b)” la veu de Steve Babb, tractada per emular un robot, dona les repliques a Hannah Pyror per conformar una cançó rock bastant estàndard amb uns teclats una mica carrinclons, però un fabulós baix que destaca en una escolta atenta. Li segueix un instrumental tema electrònic, tranquil i ambiental que es titula “Mare Sirenum”. Són dos talls ben construïts i correctes que intenten introduir-nos a l’espai.
Com també ho és la producció de les bateries de “Lost”, quasi podríem dir de baixa fidelitat. Certament queda molt original amb l’entrada de la veu i els seus acompanyants; tot i que a mi no em convenç. Com tampoc ho fa la composició en sí ja que està totalment falta de caràcter i energia. L’alternança de les parts cantades amb la melodia de guitarra és la particularitat del tema que no té gaire substància, la veritat.
Certament el més maco de l’àlbum fins aquest moment són les línies de baix que tenen la consistència que la resta d’instrumentació li manca. Un bon exemple és “Rift At Wasp-12”, malgrat que la tornada onomatopeica és força bonica i fàcil de recordar. També crida l’atenció l’interludi molt a l’estil del hard-rock dels anys setanta amb una micona de psicodèlia; subtil, això sí.
I seguint amb aquesta línia de hard-rock, un pèl més fosc i amb uns bonics teclats amb so de mellotron en segon pla, trobem “Proxima Centauri b” (la primera a la dreta sortint de la rotonda de Matadepera). Aquí els teclats de la part intermèdia sí que li confereixen un aire espacial, mentre que la guitarra ens ofereix un delicat solo que contrasta amb la cruesa i brutícia, de la bona, del baix.
Així arribem a “Arise”, en el que a sobre del insistent riff de baix es desgranen les notes de la melodia vocal. El primer interludi canvia aquesta recurrència per arribar a uns ambients més eteris, fins al retorn a les idees principals. Posteriorment els solos de teclat i guitarra deixen palesa totes les intencions productives que hem comentat abans i que cal catalogar-les com arriscades i valentes; ja després si agraden o no és una qüestió molt personal. I a partir d’aquí tenim una mena de estrofes que ens van encaminant fins el final sense excessiva transcendència.
I finalitza l’àlbum amb el tema més llarg: “The Return of Daedalus”, capítol final d’aquesta història. Compta amb una extens desenvolupament instrumental, amb un aire similar als que recreaven els Pink Floyd i, curiosament, aquí la producció ho accentua traslladant-te a aquells temps; tot i que l’idea era portar-te a l’espai. El director d’orquestra és novament el baix, que s’ha convertit en l’estrella del treball. Al voltant dels seus riffs amalgama a la resta de músics que, autoritàriament, els condueix en aquesta mena de jam treballada, que mica en mica es va animant fins arribar a les dinàmiques finals d’un estil de rock progressiu classicista.
Realment és una proposta peculiar que pot agradar als amants del low-fi i del space rock més aviat vintage. També és interessant si toques el baix ja que és molt agradable la feina feta amb aquest instrument.
Redactor : David Sàez