L’article d’avui està dedicat al que és segurament l’instrument de teclat més icònic i profusament utilitzat del S. XX, l’orgue Hammond.
El va inventar en Laurens Hammond als EEUU el 1934 com alternativa més assequible als orgues de tubs a les esglésies i pianos a les llars de classe mitjana-alta. Des d’aleshores ha estat molt present a la música popular de tota mena i de totes les èpoques, des de les interpretacions modernes de la música clàssica d’orgue, la música religiosa contemporània , el Gòspel, Jazz, Blues, Soul, Pop, Rock Clàssic, Hard-Rock i també com no al Rock Progressiu, en el que també va ser i encara és un instrument molt prominent.
Un Hammond B-3 amb l’amplificador – altaveu Leslie al costat
El Hammond és un orgue electro-mecànic, però en molts sentits els seus principis de funcionament són equivalents als que utilitzaria un sintetitzador de síntesi additiva.
No voldria entrar en masses tecnicismes aquí, per aquells interessats al llibre ho explico tot en detall incloent el funcionament del Hammond amb il·lustracions i exemples. Però bàsicament, un sintetitzador de síntesi additiva funciona generant diverses ones sinusoidals, superposant-les, i ajustant l’amplitud de cadascuna ens resulta una ona final que té ja el seu propi timbre, el seu propi so. Amb l’ajust de les amplituds de les diverses ones podem crear múltiples timbres, múltiples sons diferents. Això és diferent al mètode utilitzat per la gran majoria de sintetitzadors dels anys ’60 i ’70 que utilitzaven la síntesi sostractiva que consisteix en el contrari, es parteix d’una ona complexa i es filtren freqüències per arribar al timbre desitjat.
L’equip d’en Tony Banks dels Genesis el 1974, amb el seu Hammond T-102
El Hammond per tant té dos components principals. Per una banda uns generadors d’ones de so que són les anomenades rodes de to (tonewheels en anglès), que són unes rodes dentades d’acer que giren davant d’una pastilla electromagnètica i generen una ona sonora d’una nota determinada. Cada cop que pressionem una tecla, aquesta activa 9 rodes de to, que generen la nota principal de la tecla tocada i 8 notes més anomenades harmònics.
L’altre component principal són els tiradors (drawbars en anglès) amb els que ajustem l’amplitud de cada una d’aquestes notes, i aquest ajust és el que ens produeix els diferents timbres que l’instrument por generar. Cada manual té el seu joc de 9 tiradors i cada tirador té 8 posicions possibles d’ajust, la qual cosa ens dona una enorme quantitat de sons diferents possibles. Aquesta enorme versatilitat sens dubte ha contribuït a que el Hammond hagi tingut tant èxit a una gran varietat de música, pot produir des de sons d’orgue barroc a tons ferotges i agressius per el Hard Rock més potent.
Jon Lord tocant el seu C-3
Keith Emerson el 1972 amb el seu equip, entre el que hi tenia els Hammond C-3 i L-100
Hi ha hagut molts models de l’orgue Hammond, però en el context del Progressiu clàssic dels ’70, els més utilitzats es poden agrupar en dues famílies: Els anomenats de consola com ara els B-3, C-3, A-100 o RT-3 (normalment amb 2 manuals de 61 tecles), i els anomenats spinet, més petits i simples (normalment amb 2 manuals de 44 tecles), com ara l’L-100, l’M-100 o el T-102.
El B-3 i el C-3, segurament els més famosos i utilitzats, eren pràcticament iguals tècnicament però es distingien pel moble, el B-3 tenia la part inferior oberta amb 4 potes mentre que el C-3 la tenia tancada pel davant i els costats.
Keith Emerson utilitzava sobretot un C-3 (col·locat sota el sintetitzador Moog modular) per la majoria de la interpretació, però en directe tenia també un L-100 amb el que, a més de tocar parts addicionals, feia els seus famosos shows escènics com ara pujar-hi a sobre, clavar-li ganivets entre les tecles per mantenir el so sostingut, tocar-lo del revés des del terra etc.
Rick Wakeman dels Yes va utilitzar sobretot també el C-3, si bé també va fer servir el B-3.
Tony Banks dels Genesis utilitzava els models spinet, primer un L-122 fins el 1974, quan el va canviar per un T-102. Banks va utilitzar el T-102 força anys, fins la gira de l’àlbum Duke el 1981, i després ja el va substituir pel sintetitzador Prophet-10 de Sequential Circuits.
Rick Wright dels Pink Floyd va utilitzar diversos models, els primers anys un spinet M-102 fins el 1972. Per l’àlbum The Dark Side Of The Moon del 1973 va canviar a un RT-3 de consola, i més endavant va utilitzar també els B-3 i C-3.
En Thijs Van Leer dels Focus i l’Steve Walsh dels Kansas també tocaven un C-3, en Hugh Banton dels Van Der Graaf Generator un E-112 i en Rick Davies i en Roger Hodgson dels Supertramp van tocar principalment B-3 i un M-162.
Al món del Rock Simfònic i Progressiu dels ’70 pràcticament tot teclista respectable tenia un Hammond en el seu equip. Ja una mica més cap al Hard Rock, un altre músic intèrpret il·lustre del Hammond era en Jon Lord dels Deep Purple (i més endavant Whitesnake), utilitzant també habitualment un C-3, i en Don Airey dels Rainbow i també Deep Purple un A-100. I tirant més cap al Rock i Jazz-Rock tenim en Brian Auger o en Billy Ritchie que també van ser grans referents en l’ús del Hammond.
Rick Wakeman tocant un C-3 el 1971. A la seva dreta veiem el Mellotron M400
Els Hammond sovint s’acompanyaven dels amplificadors – altaveus Leslie, que els donaven un so molt particular, una mena de combinació d’efectes de vibrato, tremolo i phaser (efecte per alternança de fase) tot barrejat. Això s’aconsegueix gràcies a que els altaveus roten en el pla horitzontal, de manera que es produeix un efecte Doppler alternant en les ones sonores que surten del moble.
Els Leslie es feien servir sobretot amb orgues i teclats, però també els van utilitzar diversos guitarristes com ara David Gilmour dels Pink Floyd o Jan Akkerman dels Focus, i fins i tot alguns baixistes. En els temps en que els grups encara havien de tocar sense equips de PA (taules de so i amplificació central, és a dir que cada músic portava el seu amplificador – altaveu individual), el Hammond + Leslie va ser el primer orgue amb prou potència sonora per permetre als teclistes tocar junt als guitarristes elèctrics sense haver de sentir-se inevitablement com a instrument de fons, i van poder rivalitzar amb els guitarristes fent també els seus solos potents.
Els Focus en concert el 1972. Els mobles amb ranures horitzontals que veiem darrera d’en Thijs Van Leer són Leslies. Davant seu té el Hammond C-3, mentre que Jan Akkerman toca la seva guitarra Gibson Les Paul
Keith Emerson tocant el seu Goff Hammond C-3 custom el 2010. A sobre hi té un sintetitzador Korg Oasys i al darrera seu el famós Moog modular
Als anys ’70 la tecnologia electrònica de transistors s’estava establint com la dominant, i semblava que un instrument electro-mecànic com el Hammond quedaria com una cosa obsoleta, i Hammond va començar a fabricar models electrònics de transistors com ara el B-3000 de consola o el K-100 spinet, i cap al 1975 havien deixat totalment de fabricar models de rodes de to. Però si bé aquests nous models electrònics encara van trobar un cert mercat en nínxols como ara els particulars o les funeràries, als músics professionals no els van convèncer, i a més la música moderna popular estava tirant molt cap als sintetitzadors electrònics de nova generació, i els sons d’orgue quedaven passats de moda.
Malgrat l’enorme èxit que Hammond havia tingut, l’empresa va tancar per fallida el 1985 (segurament també influenciat perquè el fundador Laurens Hammond va morir el 1973 i els seus successors no van saber portar l’empresa adequadament als temps que corrien).
Després d’un període rescatada per australians, el 1989 l’empresa va ser comprada per la japonesa Suzuki Musical Instruments Corporation (que també va comprar Leslie), que fins avui en dia continua fabricant i comercialitzant els instruments Hammond.
Als anys ’90 en Keith Emerson va demanar a Al Goff que modifiqués el seu C-3. Goff és un distribuïdor de Hammond molt afamat (a Connecticut als EEUU) que porta dècades mantenint, reparant i modificant Hammonds i Leslies. Goff va eliminar la part inferior perquè fos més portàtil i li va afegir controls extres per gestionar efectes com ara reverb, chorus i la percussió, i el va pintar de negre.
Actualment hi ha models de Hammond digitals, com ara l’XK-5. Aquest es pot combinar amb el teclat inferior opcional XLK-5 i el mòdul de pedals XPK 250 per tenir una rèplica d’un B-3 clàssic però totalment digital i amb totes les utilitats modernes.
El Hammond XK-5 amb el teclat inferior opcional XLK-5
També van sortir emuladors digitals del Hammond d’altres fabricants, com ara el Roland VK-8. els Nord C o el Korg CX-3. Els emuladors de Hammond moderns solen incloure també els efectes del so Leslie, generats de manera digital. Si bé ja no és habitual veure músics utilitzant un Hammond vintage de rodes de to, els sons de Hammond en forma digital segueixen sent molt utilitzats en el Progressiu, sobretot en l’anomenat Retro-Prog, però també en sub-gèneres més innovadors.
El model actualment topall de gama de Hammond és l’SKX PRO, amb doble manual i que a més ofereix molts més altres sons apart dels d’orgue.
Ryo Okumoto dels Spock’s Beard tocant un Korg CX-3, un emulador de Hammond
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. I si heu d’anar pensant en regals per Nadal o Reis, ja sabeu!
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997