Avui parlaré de guitarres, i començaré per la que és probablement la més famosa i exitosa de la historia del Rock, la Fender Stratocaster. Evidentment en la historia de la música Rock hi ha hagut molts models de guitarres elèctriques rellevants de diversos fabricants, i en futurs articles espero poder parlar d’algunes d’elles. Però si ens centrem en el món del Rock d’èxit als anys ’70 hi havia dos grans bàndols que predominaven: Els guitarristes que preferien la Fender Stratocaster i els que preferien la Gibson Les Paul.
Sovint els guitarristes de Rock eren defensors convençuts d’una o l’altra, però el cert és que entre els guitarristes de Rock Progressiu aquesta divisió era molt menys clara i era més freqüent que toquessin guitarres de diferents fabricants i models, perquè en general els interessava més la cerca de diversitat sonora que no pas establir un so i una imatge personals molt definides i homogènies, com sí es buscava en altres gèneres de Rock.
Alguns que han tingut la Stratocaster com a guitarra clarament preferida són per exemple en Jimi Hendrix, Ritchie Blackmore, David Gilmour, Jeff Beck o Trevor Rabin, però molts altres l’han utilitzat també amb més o menys freqüència.
Mike Oldfield tocant una Stratocaster el 1999
La Stratocaster, sovint abreviada la “Strat”, va ser llançada el 1954 i va ser el segon model de guitarra de cos sòlid de Fender concebut per producció en grans sèries, després de l’Esquire / Telecaster del 1950. La Stratocaster va ser veritablement revolucionaria en molts aspectes. Apart de que les guitarres de cos sòlid eren encara ja de per sí una cosa molt nova, el seu cos amb contorns arrodonits era també una novetat, les guitarres fins aleshores tenien el contorn amb angles rectes. Tenia dos banyes (disseny de doble obertura o double cutaway en anglès, que Fender havia debutat al baix Precision el 1951) i la banya superior permetia fixar la corretja aproximadament sobre el trast 12 per un bon equilibri del pes permetent alhora l’accés de la mà a la part més alta del màstil. Aquests dos aspectes feien que fos especialment còmoda per tocar-la de peu.
Frank Zappa tocant una Stratocaster amb acabat sunburst (aquest to flamejat i difuminat al cos)
Steve Howe tocant una Strat el 2012, fixeu-vos que està modificada amb només 2 potenciòmetres (to màster i volum màster) enlloc dels 3 estàndard.
El disseny de la pala del màstil amb les 6 clavilles tensores de les cordes en línia a la part superior també era força nou, si bé ja havia estat utilitzat a l’artesanal Bigsby Merle Travis del 1948 i a l’Esquire / Telecaster de la pròpia Fender.
Una altra novetat va ser l’ús de 3 pastilles, en aquest cas pastilles de bobina simple (single coil en anglès), oferint una amplia varietat de tons possibles. Aquestes es gestionaven amb un selector de pastilles lineal de 3 posicions, que el 1977 va passar a ser de 5 posicions augmentant encara més la versatilitat sonora. I tenia 3 controls de potenciòmetre, la configuració estàndard són dos de to assignats a les pastilles del màstil i central (la del pont sense ajust del to) i un de volum màster. També particular era la sortida del jack pel frontal en angle. Tota l’electrònica era fàcilment accessible desmuntant la seva gran placa colpejadora muntada al davant, a diferència d’altres guitarres en que s’accedeix per una o varies tapes al darrera.
El màstil tenia originalment 21 trasts, si bé la majoria de Strats modernes fabricades a partir de mitjans dels ’80 en tenen 22, i la longitud d’escala (la longitud de les cordes des de pont a celleta) era de 25,5 polzades, una mica més llarga que les 24,75 polzades de la seva major rival la Gibson Les Paul.
L’altra gran novetat va ser el seu pont amb barra de “tremolo” del tipus anomenat sincronitzat, que actuant la barra rebaixa la tensió de les cordes produint una baixada de la nota (o bé l’augmenta pujant la nota si bé això de forma limitada). Bigsby ja havia tret un pont amb barra de “tremolo” però el disseny de Fender era millor i permetia un rang de variació de la nota major. He posat “tremolo” entre cometes perquè si bé és el nom popular, és tècnicament incorrecte. El tremolo és una variació de l’amplitud (volum) mentre que el nom correcte per la variació de nota (pitch) que fa la barra és “vibrato”, així que aquesta s’hauria de dir “barra de vibrato”. Sembla que l’error ve de la pròpia Fender que va utilitzar el terme incorrecte “tremolo” en presentar la seva sol·licitud de patent del sistema, i el va anunciar també amb aquest nom que va quedar i ha perdurat fins avui en dia. Per això jo d’aquí en endavant utilitzaré també la terminologia popular i li diré pont amb “barra de tremolo”.
La Strat es va oferir també amb el més senzill pont fixe, però aquestes van tenir molt poc èxit.
Publicitat de la Stratocaster amb el seu innovador pont de “tremolo sincronitzat”.
Tot plegat un concepte i disseny molt revolucionaris al seu moment, de fet inicialment la gent la va trobar massa extravagant i fins finals dels ’50 / principis dels ’60 les vendes no van ser massa bones, però a partir d’aleshores la Strat s’ha mantingut extraordinàriament exitosa amb molt pocs canvis fins avui en dia.
Seguint el seu disseny general se n’han fabricat moltes versions amb especificacions particulars, des dels tipus de fusta utilitzats fins el perfil del màstil, el model específic de les pastilles, el pont, les clavilles i tots els altres detalls, de manera que hi ha hagut des de versions força assequibles fins a les més sofisticades i cares. A més s’han fabricat a diversos països del món on Fender ha tingut fàbriques, i això apart d’influir en el preu també fa que els guitarristes experts o puristes sovint prefereixin les d’un origen determinat per sobre d’altres.
Fender ha passat per diversos propietaris al llarg de la seva història i l’època considerada de pitjor qualitat és la que va del 1965 al 1988 quan era propietat de la CBS. Després ha tingut alts i baixos, i la qualitat a partir del 2012 va millorar força, però encara avui en dia les Strat més valorades són les de l’era pre-CBS fins el 1964.
Una especificació especialment visible és el tipus de fusta del diapasó. De fet durant els primers anys les Stratocaster tenien un màstil d’auró (fusta clara) d’una sola peça, sense un diapasó separat. A partir del 1959 es va adoptar el diapasó separat encolat al màstil, i el diapasó sol ser o bé també d’auró o bé de pal de rosa (fusta fosca).
David Gilmour amb la seva “Black Strat”, una de les seves guitarres preferides i que va anar modificant al llarg dels anys. A l’esquerra la veiem amb el màstil amb diapasó de pal de rosa, i a la dreta amb el d’auró. En diferents èpoques també l’ha tingut amb la placa colpejadora blanca o negra.
Roger Hodgson dels Supertramp, veiem que la seva Strat estava modificada amb una pastilla humbucker a la posició central, una “Fat Strat” SHS.
Els guitarristes sovint customitzen les seves guitarres amb els seus detalls personals, i força guitarristes de renom han tingut la seva pròpia versió signature construïda segons les seves pròpies especificacions preferides, de les que sovint es comercialitzen rèpliques.
Les pastilles de bobina simple com les utilitzades a la Strat produeixen un so net i amb molts matisos tonals subtils, però tendien a fer soroll quan s’augmentava molt el volum o quan es va començar a utilitzar la distorsió com efecte de so. El 1955 Gibson va començar a popularitzar l’ús de les pastilles de doble bobinat a guitarres (conegudes com a humbuckers en anglès) que mitigaven molt aquest problema, i a més va resultar que produïen un so més potent, potser no tant subtil però amb més cos i potència. Diversos guitarristes han instal·lat humbuckers a les seves Strat per aconseguir aquests tons més potents, sobretot la pastilla del pont però també de vegades la central o la del màstil. Aquestes guitarres es coneixen popularment com a “Fat Strats” (Strats gruixudes).
El tipus de pastilla es sol abreviar com a S per Single Coil (bobina simple) o H per Humbucker (doble bobina), i la configuració de les pastilles a la guitarra s’escriu amb aquestes sigles en les posicions de pont – central – màstil, per exemple SSS és la configuració estàndard amb 3 de bobina simple, mentre que HSS, SHS o HSH són Fat Strats.
A partir de finals dels anys ’70 / principis dels ’80 va sorgir una nova generació de guitarristes, liderada per l’Eddie Van Halen, que van desenvolupar noves tècniques d’interpretació, principalment solista i enfocades als estils Metal, basades en una alta velocitat, precisió, tècniques de la mà dreta com el sweep picking, el tapping que consisteix en produir el so mitjançant la pressió de la gemma del dit sobre el diapasó amb qualsevol de les dues mans, sense necessitar el tocar la corda amb la pua o els dits de la mà dreta, i l’ús d’efectes com ara un ús extrem del bending i de la barra de tremolo.
Aquest estil d’interpretació es coneix com a shredding, i als guitarristes que el practiquen com a shredders. Alguns shredders que han mantingut un enfocament més o menys progressiu en la seva música inclouen Steve Vai, Shawn Lane, Greg Howe, John Petrucci o Guthrie Govan.
A fi de poder esprémer aquestes tècniques, l’Eddie Van Halen es va construir la seva pròpia famosa guitarra coneguda com a Frankenstrat que tenia un cos de Stratocaster (de fet una rèplica feta per Charvel), un màstil també de Stratocaster modificat pel propi Eddie, una pastilla Gibson humbucker PAF i un pont amb tremolo Fender que aviat va canviar per un més fiable Floyd Rose.
Eddie Van Halen tocant la seva Frankenstrat.
Això va propiciar l’aparició d’una nova classe de guitarres inspirades en la Fender Stratocaster però amb característiques especialment adequades a aquestes tècniques: màstil més pla i ràpid enfocat a tocar solos i no tant acords, sovint amb 24 trasts i fabricat d’una peça amb el cos de la guitarra per facilitar l’accés als trasts més alts (disseny anomenat neck-through, màstil que travessa el cos), un sistema de tremolo que permetés un ús abusiu sense desafinar-se i pastilles humbucker d’alta potència, al menys la del pont. A aquestes guitarres se les anomena genèricament “Superstrats”, n’hi ha hagut força models de diversos fabricants i van tenir molt èxit a partir de mitjans – finals dels anys ’80 en la música Metal inclòs el Prog Metal que va agafar força als anys ’90, i potser els hi dedicaré més comentaris en algun article futur.
Mike Holmes dels IQ amb la seva Strat personalitzada amb dues pastilles humbucker, al pont i al màstil, una Fat Strat HSH.
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Ja us heu llegit les ressenyes dels lectors?
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997