Mary Halvorson es una guitarrista nord americana de jazz avant-garde. Es parla de jazz de avantguarda a tot allò que es va inventar als anys seixanta i setanta, així que potser tocaria revisar aquest terme. Però, independentment, és cert que és una de les guitarristes més reputades del panorama jazzístic internacional
Per aquest treball torna a comptar amb músics de la seva confiança: El trompetista Adam O’Farrill, la trombonista Jacob Garchik, la vibrafonista Patricia Brennan, el bateria Tomas Fujiwara, i el baixista Nick Dunston.
Amb una melodia estranya, però mesurada, inicia “The Gate”, que dona pas a un relaxat i bonic ensemble de tots els intèrprets. Els sons embriagadors de la guitarra i el vibràfon permeten que es desenvolupi el solo de trombó, gentilesa de Garchik, jugant en els dinàmics compassos ternaris i les conegudes harmonies pròpies del jazz avant-garde d’aquest tall.
Els primers experiments sonors de Halvorson centralitza la introducció de “The Tower”, on posteriorment es van incorporant la resta d’instruments en una balada subtil i extravagant. El posterior solo de vibràfon, que ofereix Brennan, va apartant-se paulatinament del classicisme per concloure en un ambient dissonant amb l’ajuda dels vents, que després executen una mena de coda per deixar-nos novament en una atmosfera més estàndard.
Ara tenim el torn per una trompeta solista d’O’Farrill, acompanyada d’uns arpegis del molt present vibràfon a “Collapsing Mouth”. Potser manca una mica de vitalitat en la composició ja que l’absència de línies melòdiques clares en un temps lent sempre porten a un cert tedi, augmentat per un nou solo de vibràfon que, si no fos per les harmonies poc evidents, semblaria l’anomenada música de braseria. El posterior solo de trompeta tampoc col·labora a sortir d’aquest ambient, malgrat l’evident qualitat de l’intèrpret.
L’estil exòtic, fosc i inquietant de “Unscrolling” segueix el mateix concepte que l’anterior tall, però aquí sí que tenim una melodia clara presentada pels vents. Peca de repetir un temps lent, però això permet un molt més que escaient solo de contrabaix, on Dunstons empra l’arc i una espectacular tècnica per distorsionar magistralment el seu instrument. La inclusió d’unes melodies de vent tanquen aquest tema.
Fusionant alguns conceptes més rock tenim “Desiderata”. On una primera part neta deixa pas a una segona amb una distorsió escollida, que allunya a Halvorson dels sons de Wes Montgomery per portar-los a la dimensió de John McLaughlin. Malgrat reconèixer-li l’encert de inserir una cançó així en el treball, és un tema bastant avorridot que no salva ni el solo posterior de vibràfon. També en el deure s’ha de quedar una execució extremadament polida de la banda, que no capta la necessitat d’una mica de fúria en aquest instant.
L’aparició d’un violí, en una col·laboració de Laurie Anderson, junt amb la intencionalitat de realitzar uns passatges experimentals a “Incardine”, ens porten a relacionar la composició amb les que podrien fer Mahavishnu Orchestra fa quasi 50 anys. Així que la capacitat de sorprendre no existeix en aquest cas.
Un petit solo de bateria, cortesia Fujiwara, obre “Tailhead” que immediatament sona agraït al prendre camins més melodiosos i interessants, dintre d’un cert ordre estàndard. Especialment encertades son les dinàmiques en la repetició del motiu principal, que deixen pas a un solo de trombó mentre l’acompanyament elegant de la banda l’embolcalla. El contrapunt harmònic subtil que ens deixa Halvorson a la guitarra, abans de retornar a les idees principals, és d’un magnífic llenguatge musical.
A “Ultramarine” l’instrument que té el primer espai de lluïment és el contrabaix, al que se li uneix una potent guitarra en una mena de baralla dialèctica, que crida molt l’atenció per veure cap on ens portarà. Doncs desemboquen en uns acords curiosos, propis del rock’n’roll, però conceptualment atrets al mon del jazz que permeten un diàleg nou i alegre entre vibràfon i guitarra. L’arribada del solo de trompeta encara ens fa més recordar alguns treballs de Frank Zappa, per l’estil desenfadat i desimbolt. I les melodies finals fan que et quedi un bon somriure.
En definitiva, un àlbum amb una part central bastant poc destacable, però amb uns extrems el suficientment atractius com per poder recomanar una escolta, malgrat els llums i ombres.
Redactor : David Sàez