A les acaballes del segle XX, Bruce Soord va realitzar el primer àlbum de The Pineapple Thief: “Abducting the Unicorn” (1999). Posteriorment, va afegir-se com a membre permanent Jon Sykes, al baix i cors, l’any 2002. Steve Kitch va assumir els teclats el 2005, i la banda pren un impuls definitiu amb la incorporació de Gavin Harrison a la bateria, allà pel 2017.
I en aquesta darrera època és quan ha aconseguit les quotes més altes de popularitat, creant una bona base de fans que, després de picar pedra durant lustres, els permet tenir una de les millors reputacions dintre de la gran família del rock progressiu. Així que “It Leads To This” és un long play esperat amb molta expectació.
Uns suaus primers acords de piano embolcallen la veu de Bruce Soord en un primer tall suau i reposat com és aquest “Put It Right”. La curosa producció i brillant execució de tots el membres permet gaudir d’una exquisidesa musical de gran nivell. Com sempre des de que va aterrar a la banda, la classe suprema de Gavin Harrison permet tancar els ulls i gaudir de la seva gran creativitat en petitíssims detalls magistrals, com la bellesa de les seves notes fantasma (coses de bateries), que evidencien el gran gust d’aquest bon home. Tanmateix la finesa en el petit solo de guitarra manté contingut el tema per l’arribada dels cors també sempre perfectament compenetrats que, paulatinament, ens portaran cap a la conclusió.
I un canvi de registre es produeix a “Rubicon”. A una introducció contundent li segueix una estrofa en un precís compàs de 5/4, amb una lleugera variació en un breu cor que deixa pas a una tornada molt melòdica. L’interludi segueix amb un ostinato en el ja anomenat compàs, per tal de deixar un cert espai de lluïment a la bateria i revisitar la tornada. Per acabar de creuar el riu (s’havia de dir), ens ofereixen una bonica coda que desemboca (això també era previsible, oi?) en una nova tornada i un ostinato final.
El tall que dona nom a l’àlbum, “If Leads To This”, inicia amb un ambient que es bastant típic en el repertori de la banda com en els antics temes “Break it All” o “In Exiles”, per posar un parell d’exemples. I així mateix ens porten pels camins dels contrastos entre la potència i la delicadesa, tot executat amb una polidesa extrema i unes precioses melodies. A destacar les grans línies de Jon Sykes al baix, un altre company amb un gust excepcional, i els preciosos arranjaments dels teclats, gentilesa de Steve Kitch, que te el gran mèrit de fer sempre el correcte des de la segona fila.
El potent riff de “The Frost”, primer senzill que va avançar la banda, està executat en un seguit de compassos alternant 7/8, 4/4 o 7/4. Potser la gran virtut de The Pineapple Thief és, precisament. realitzar temes aparentment simples però que amaguen una complexitat inusitada al darrera. És el grup perfecte per els neòfits en el rock progressiu, ja que hi ha algunes aproximacions al pop de gran qualitat, com justament aquest tema. L’aspecte més emotiu possiblement sigui observar com són capaços de contenir un tema que fàcilment pot descontrolar-se, presentant-nos una execució impecable a tots nivells.
La vis més sofisticada de Bruce Soord, que poc és diu que té un gran mèrit ser músic amb aquest cognom, apareix a “All That’s Left”. Una composició relaxada amb unes divertides seqüències dels teclats amb un cert aire als anys vuitanta. I de forma quasi sobtada tenim un furiós contrast amb un punyent mini solo de guitarra, frenat abruptament per recuperar les idees inicials amb uns arranjaments més directes. La conclusió després dels riffs potents ja exposats, torna a les gracioses seqüències que porten a la memòria aquelles que feia Richard Barbieri quan tocava amb Japan.
En forma de balada tenim “Now It’s Yours”, que en certs moments és força íntima. Novament brilla de forma monumental la bateria que és extremadament creativa especialment a les parts més tranquil·les. I brilla tant per so com per perfecció. I com a l’anterior tema, es juga amb el contrastos de força i de fluïdesa.
Cal fer una aturada: El que escriu aquests paràgrafs ha de confessar que és un bateria amateur i que, en conseqüència, al·lucina molt amb el senyor Gavin Harrison. Hi ha bateries que són potents i et poden empotrar a la paret, n’hi ha d’altres que mantenen un molt bon ritme, n’hi ha de de malabaristes que et fan donar voltes, n’hi ha que tenen més mans que un pop i tot ho toquen la mar de bé. Gavin Harrison seria el cunnilingüista bateril perfecte, d’aquests que subtilment utilitzen el seu art per donar la “pinzellada” precisa, sorprenent i espectacular. Vaja, que et relaxes i et deixes fer per què et portarà al setè cel.
Però deixant de banda aquesta llicència onanista que m’he pres, cal comentar que “Every Trace of Us” és el següent tema. Aquesta vegada més que contrastos, tenim un joc d’alternances entre el fort i el fluix que culminen en un magnífic interludi molt prog i permet que s’arrodoneixi la cançó amb el retorn de la tornada que es tallada en sec.
Un arpegiat de guitarra acústica sobre el que es va desenvolupant la melodia de veu és la introducció de “To Forget”. A aquestes alçades ja sabem, perquè es de sobres conegut l’estil de la banda, que arribarà la sorpresa d’una part molt més agitada; però mentre no hi és, gaudim d’un tema tècnicament atractiu. I, efectivament, l’entrada d’un riff sobre el que trobem un petit solo de guitarra no ha estat tant sorprenent. Potser perquè, després de 20 treballs discogràfics, de diverses mides i conceptes, durant 25 anys, és evident que hi ha unes bases molt ben establertes i que no s’espera que ofereixin canvis i novetats al respecte.
I això és dolent? No si fas un àlbum tant bo i pulcre com aquest. Si el comparem amb els darrers treballs podrà agradar més o menys, però ja és qüestió de preferències. El que és incontestable és que gaudir d’aquesta banda en directe és una experiència que un no es pot perdre per res del mon. Així que, com que aterraran properament per les nostres terres, esperem poder bavejar una estoneta amb ells.
Redactor : David Sàez