El teclista de Dream Theater oferirà el 3 d’octubre dos concerts a la Thomas Tull Concert Hall del MIT, dins de la primera edició del MIT Future Fest, acompanyat d’un col·laborador inusual: jam_bot, un model d’intel·ligència artificial desenvolupat amb ell i entrenat amb la seva pròpia manera de tocar. El plantejament que hi ha al darrere és explícit i deliberadament poc apocalíptic: la tecnologia no hi és per substituir cap músic, sinó per obrir-li camins que sol no tindria.
El projecte fa tres anys que es cou al MIT Media Lab, en col·laboració amb Lancelot Blanchard, Perry Naseck i el professor Joseph A. Paradiso, durant la residència de Rudess com a artista visitant distingit del Center for Art, Science & Technology. El plat fort de la vetllada és una estrena mundial: Rudess i jam_bot improvisant amb el MIT Chamber Chorus, amb la màquina generant en temps real el material que canta el cor. El programa anirà del contrapunt barroc al rock progressiu i està construït sencer sobre la improvisació, de manera que cap de les dues sessions —a les cinc i a les vuit del vespre, amb tres-centes places cadascuna— no sonarà igual. El sistema escolta el que toca Rudess, hi respon i, alhora, produeix material perquè el toquin els altres músics de l’escenari. «El que m’engresca no és la tecnologia en si mateixa», hi resumeix ell, «sinó on em pot portar musicalment».
El detall que fa creïble tot plegat és que Rudess no s’ha convertit en tecnòleg aquest any. Des que va entrar a Dream Theater el 1999, just a temps per a «Metropolis Pt. 2: Scenes from a Memory», ha estat un dels músics que abans ha adoptat qualsevol instrument nou que li caigués a l’abast: el Continuum Fingerboard, el Haken, o les aplicacions per a pantalla tàctil que ell mateix va desenvolupar amb Wizdom Music, com MorphWiz o GeoShred, quan gairebé ningú no es prenia seriosament una tauleta com a instrument. I és que la relació entre el prog i la tecnologia emergent no és nova ni accidental: el gènere va néixer, en bona part, de músics que van adoptar el mel·lotró, el Moog i els seqüenciadors abans que ningú no sabés ben bé què se n’havia de fer. Vist així, un teclista de rock progressiu improvisant amb un model generatiu davant d’un cor universitari no és cap ruptura: és la mateixa curiositat de sempre, amb l’eina que toca ara.