En un dels articles anteriors vaig parlar dels sintetitzadors modulars Moog, que van significar una revolució a finals dels anys ’60 permetent incorporar sons completament nous a la música moderna. Però aquests eren instruments molt aparatosos, molt cars i complicats d’utilitzar amb tots els seus patch-cables i multitud de controls ajustables.

Avui parlaré dels baixos elèctrics de Fender, instruments també enormement exitosos a l’igual que les seves guitarres i per descomptat també molt utilitzats al Rock Progressiu de totes les èpoques.
L’americà Leo Fender és normalment considerat el pare del baix elèctric modern, això és, un baix elèctric compacte, de cos sòlid i amb trasts al màstil, concebut per tocar-lo penjat amb una corretja en la mateixa posició que una guitarra. Aquest va ser el seu model Precision Bass llançat el 1951, un any més tard que la seva primera guitarra l’Esquire, que va ser molt aviat re-anomenada Telecaster (el seu primer instrument de producció havia sigut la guitarra lap steel elèctrica Champion del 1949. Les guitarres lap steel són les que es toquen en posició horitzontal i plana, amb la tècnica anomenada slide, que van sorgir a Hawaii a finals del S. XIX).

A la 1ª meitat dels anys ’70 el Rock Simfònic estava en plena efervescència, els grups capdavanters venien moltíssims discs i omplien grans recintes a les seves gires. Semblava haver-hi una màxima que deia que “com més millor”, res no es considerava un excés. La música era cada cop més complexa i elaborada, els conceptes temàtics més abstractes i ambiciosos, les portades dels àlbums més sofisticades i cares de produir, les gires més pomposes i espectaculars pel que fa a escenografia, so i llums, i també els instruments musicals augmentaven en sofisticació i espectacularitat.

Avui li toca el torn a un altre instrument de teclat que es va convertir en una icona del Rock Progressiu clàssic, sobretot en mans del genial Keith Emerson dels Emerson, Lake & Palmer (ELP), els sintetitzadors modulars Moog.
La història dels sintetitzadors musicals és una mica borrosa, perquè no existeix una definició única, inequívoca i unànime del que és o no és un sintetitzador. Des dels inicis del S. XX van començar a aparèixer aparells elèctrics o electrònics que generaven sons, com ara el Telharmonium (1897), l’Ondes Martenot (1928), el Theremin (1928) o el Trautonium (1930), però no se’ls acostuma a considerar “sintetitzadors” en el sentit modern del terme sinó més aviat avantpassats.

Avui parlaré de guitarres, i començaré per la que és probablement la més famosa i exitosa de la historia del Rock, la Fender Stratocaster. Evidentment en la historia de la música Rock hi ha hagut molts models de guitarres elèctriques rellevants de diversos fabricants, i en futurs articles espero poder parlar d’algunes d’elles. Però si ens centrem en el món del Rock d’èxit als anys ’70 hi havia dos grans bàndols que predominaven: Els guitarristes que preferien la Fender Stratocaster i els que preferien la Gibson Les Paul.

L’article d’avui està dedicat al que és segurament l’instrument de teclat més icònic i profusament utilitzat del S. XX, l’orgue Hammond. El va inventar en Laurens Hammond als EEUU el 1934 com alternativa més assequible als orgues de tubs a les esglésies i pianos a les llars de classe mitjana-alta. Des d’aleshores ha estat molt present a la música popular de tota mena i de totes les èpoques, des de les interpretacions modernes de la música clàssica d’orgue, la música religiosa contemporània , el Gòspel, Jazz, Blues, Soul, Pop, Rock Clàssic, Hard-Rock i també com no al Rock Progressiu, en el que també va ser i encara és un instrument molt prominent.

La història d’aquest impressionant instrument comença el 1974 quan en Rick Wakeman estava preparant el seu àlbum en solitari The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table, que va sortir el 1975. El Rock Simfònic estava al seu zenit i els grups capdavanters semblaven estar embrancats en una cursa a veure qui la feia més grossa. Els temes eren cada cop més llargs i complexos, els conceptes temàtics més abstractes i intricats, les gires més pomposes i espectaculars… res no semblava un excés.

Després dels dos anteriors articles en que vaig parlar del Mellotron, em sembla adient dedicar l’article d’avui al seu cosí germà, el Birotron.

Benvinguts de nou a aquesta secció! A l’article d’avui seguiré parlant una mica més d’aquest paradigmàtic instrument que va contribuir de manera crucial al so del Rock Simfònic clàssic, el Mellotron.

Soc Gerard Bassols i amb aquest article començo una sèrie en que repassarem alguns dels instruments musicals més emblemàtics que han estat freqüentment utilitzats en el Rock Progressiu, sobre tot en el període clàssic dels anys ’70. Aquests articles es poden considerar com a petits extractes del llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, on hi trobareu molta més informació i del que us deixo l’enllaç a baix. I començaré amb el que probablement és l’instrument més paradigmàtic del so del Rock Simfònic dels ’70, el Mellotron.