Bruford
Bruford, el grup en solitari del bateria Bill Bruford (Yes, King Crimson) amb Allan Holdsworth a la guitarra.
Bruford, el grup en solitari del bateria Bill Bruford (Yes, King Crimson) amb Allan Holdsworth a la guitarra.
UK, el supergrup de John Wetton, Bill Bruford, Allan Holdsworth i Eddie Jobson.
Alan Parsons Project, el duo de producció i composició d’Alan Parsons i Eric Woolfson.
Asia, el supergrup de John Wetton (King Crimson), Steve Howe (Yes), Geoff Downes (Yes) i Carl Palmer (ELP).
Styx, els autors de «Come Sail Away», una de les bandes clau del rock progressiu i AOR nord-americà dels setanta.
Kansas, els autors de «Carry On Wayward Son», referents del rock progressiu nord-americà dels setanta.
Barclay James Harvest, un dels grups clàssics del rock progressiu simfònic britànic dels setanta.
Curved Air, el grup britànic que va combinar rock progressiu i violí elèctric, amb Stewart Copeland (The Police) com a exbateria.
Soft Machine, el grup fundador de l’escena de Canterbury i pioner de la fusió entre rock i jazz al Regne Unit.
Caravan, un dels grups fundadors de l’escena de Canterbury.
Renaissance, el grup britànic que va fusionar el rock progressiu amb arranjaments clàssics i la veu d’Annie Haslam.
Mahavishnu Orchestra, el grup de John McLaughlin que va definir el jazz-fusió elèctric dels setanta.
Haken, un dels grups de referència del metal progressiu britànic més recent.
Ayreon, el projecte de rock progressiu conceptual d’Arjen Anthony Lucassen, amb desenes de cantants convidats a cada disc.
Meshuggah, els creadors del djent: polirritmes extrems i guitarres de vuit cordes des de Suècia.
Mastodon, el grup d’Atlanta que va portar el metal progressiu conceptual a «Crack the Skye» i «Leviathan».
Queensrÿche, els autors d'»Operation: Mindcrime», un dels discos conceptuals de referència del metal progressiu.
Symphony X, un dels grups de referència del metal progressiu nord-americà des dels noranta.
The Mars Volta, el grup de Cedric Bixler-Zavala i Omar Rodríguez-López, sortit de la dissolució d’At the Drive-In.
The Pineapple Thief, el projecte de Bruce Soord, amb Gavin Harrison (Porcupine Tree) a la bateria des del 2016.
Riverside, el grup polonès de Mariusz Duda, que va continuar després de la mort del guitarrista fundador.
Änglagård, el grup suec que va reviure el prog simfònic dels setanta a principis dels noranta.
Ange, un dels grups de referència del rock progressiu francès, liderat per Christian Décamps.
Gong, el grup de Daevid Allen i la seva mitologia pròpia del «Planeta Gong», entre el Canterbury i el krautrock.
Amon Düül II, un dels grups de referència del krautrock, sortit d’un col·lectiu artístic de Munic.
Tangerine Dream, pioners de la música electrònica i el krautrock des de Berlín.
Triana, el grup fundador del «rock andalús», que fusiona flamenc i rock progressiu.
The Flower Kings, el grup suec de Roine Stolt, un dels més prolífics del neoprog dels noranta ençà.
Spock’s Beard, banda de Los Angeles fundada el 1992 pels germans Neal i Alan Morse, va liderar el revifament del rock simfònic nord-americà durant els anys noranta.
Pendragon, un dels grups clau del neoprog britànic, liderat des del principi per Nick Barrett.
IQ, un dels grups fundadors del neoprog britànic dels vuitanta.
Focus, el grup neerlandès que va convertir un tema instrumental amb iodles, «Hocus Pocus», en un èxit internacional, i el guitarrista, Jan Akkerman, votat millor del món per davant de Clapton i Hendrix.
Van der Graaf Generator, el grup de Peter Hammill: sense baixista fix, amb dos saxòfons sonant alhora, i més populars a Itàlia que al seu propi país durant anys.
PFM (Premiata Forneria Marconi), el grup de rock progressiu italià més important i el primer a trencar fora d’Itàlia: fitxats pel segell del mateix Emerson, Lake & Palmer per intentar-ho en anglès.
Faust, potser el grup més experimental del krautrock: una masia convertida en estudi, tècniques de cinta pròpies de la música concreta i un disc que Virgin va vendre al preu d’un senzill per fer-los coneguts.
Can, un dels grups que va definir el krautrock: dos alumnes de Stockhausen, un bateria d’una precisió gairebé mecànica i un cantant japonès reclutat cantant al carrer a Munic el mateix dia que va debutar.
Magma, el grup que Christian Vander va crear al voltant d’un idioma inventat i una mitologia de ciència-ficció pròpia, i que va acabar donant nom a tot un gènere: el zeuhl.
Tool, el grup més hermètic del metal progressiu: tretze anys entre discos, estructures inspirades en la successió de Fibonacci i una imatge pública que evita gairebé qualsevol exposició.
Opeth, del death metal amb passatges acústics de «Blackwater Park» al gir total cap al rock progressiu dels setanta a partir de «Heritage»: Mikael Åkerfeldt no ha deixat mai de canviar el so del grup.
Dream Theater, el grup que va portar la tècnica del metal progressiu a l’extrem al Berklee College of Music, amb un hit de ràdio inesperat, «Pull Me Under», i una sortida i tornada de bateria que va marcar dues dècades del grup.
Enquesta dels lectors
Puntua fins a 150 bandes de rock progressiu, metal i jazz-fusió i descobreix el teu rànquing personal -- i el dels lectors del Tótum.
Vull votar →