Rock Progressiu
Dos sets, gairebé dues hores i mitja de concert i «Woodcut» sencer: Big Big Train a Razzmatazz 2, en crònica i fotos.
| Banda | Big Big Train |
| Data | Dimecres 7 d’octubre del 2026 |
| Sala | Razzmatazz 2 — Barcelona |
| Promotora | Neverland Concerts |
| Crònica | Carles Pinós |
| Fotografia | Enric Minguillón |
El passat dimecres 7 d'octubre vam poder assistir per primera vegada a un concert de Big Big Train a Barcelona, gràcies a la feina de la promotora Neverland Concerts, que va aconseguir portar aquesta banda multinacional a la ciutat. El col·lectiu de músics responsable d'una proesa artística semblant el van formar Alberto Bravin (veu principal, guitarra i teclats), Gregory Spawton (baix, pedals de baix i veu), Rikard Sjöblom (guitarra i veu), Oskar Holldorff (teclats i veu), Clare Lindley (violí i veu), Paul Mitchell (trompeta i veu) i Nick D'Virgilio (bateria i veu).
Davant d'un aforament d'unes cinc-centes persones, el grup va oferir un concert que es va allargar gairebé dues hores i mitja, més una pausa d'uns vint minuts, i que es va dividir en dos sets.
La primera part de l'espectacle, que va tenir Anglaterra, la seva memòria i el seu paisatge com a fil conductor, es va dedicar a repassar una part de la trajectòria d'aquesta banda longeva, nascuda el 1990 a Bournemouth (Dorset, Anglaterra). Van recuperar composicions com «Salisbury Giant» («Folklore», 2016), «London Plane» («Folklore», 2016), «Swan Hunter» («English Electric Part Two», 2013), l'exuberant «Kingmaker» (EP «Far Skies Deep Time», 2011) i la parella final, amb un interludi de bateria i trompeta executat de manera brillant i magistral per Nick D'Virgilio i Paul Mitchell: «Lost Rivers of London» (EP «Wassail», 2015, inclosa també al vinil de «Folklore») i «East Coast Racer» («English Electric Part Two», 2013). En aquest primer set es va poder comprovar com el grup sonava del tot conjuntat i compacte, amb un Alberto Bravin immens, que va emergir com un sobresortint «frontman» i va donar una vida nova a aquestes composicions gràcies al seu versàtil registre vocal.
El segon set del concert, amb el suport de projeccions, es va dedicar a interpretar íntegrament el seu darrer treball discogràfic, «Woodcut» (2026), una obra conceptual basada en la relació d'un artista que talla figures de fusta amb la seva creació. L'obra va reflectir tots els estats d'ànim i emocionals d'un creador a través de la música. Va sonar primer «Inkwell Black/The Artist», una obertura delicada en què cal destacar l'acompanyament d'unes guitarres arpegiades «genesianes» entre les quals s'intercalen la resta d'instruments, amb potents seccions instrumentals i la veu d'Alberto Bravin. El set va seguir amb la resta de composicions de «Woodcut», de les quals destaquem «The Sharpest Blade»; «Chimaera», un tema marcadament influït pels sons americans de les bandes d'on provenen Nick D'Virgilio (ex-Spock's Beard) i Rikard Sjöblom (Beardfish); «Dreams in Black and White», amb un solo estratosfèric de Rikard Sjöblom; la trepidant «Cut and Run»; la balsàmica «Light Without Heat» i la màgica «Counting Stars», en què la música va reflectir a la perfecció el mimetisme entre l'artista, la creació i el seu entorn. L'actuació va acabar amb «Last Stand», un colofó d'or per a un concert musicalment impecable, en què va costar destacar un músic per damunt d'un altre i que només va entelar el so de la sala, que no va fer justícia a l'experiència sonora del públic.
En definitiva, la gira ha suposat un punt d'inflexió en la trajectòria musical de Big Big Train, que ha consolidat aquesta nova etapa amb Alberto Bravin al capdavant. El plantejament del concert en dos sets ha posat en relleu la capacitat de superació i la resiliència d'aquest col·lectiu de músics davant fets tràgics i inesperats dins la banda, com la mort, el 2021, del seu cantant i veu principal David Longdon. En opinió de qui escriu, «Woodcut» és una al·legoria de la mateixa banda, que va manifestar els diferents estats d'ànim davant el procés creatiu i el seu entorn. Musicalment reflecteix la participació coral dels diversos músics, en què es van apreciar nous matisos en les composicions; aromes de Kansas, Spock's Beard o Beardfish es van barrejar amb naturalitat amb el so propi i característic de Big Big Train.
Carles Pinós · 9 d'octubre del 2026
Més sobre Big Big Train: la prèvia del concert, l'entrevista a Gregory Spawton, la fitxa de la banda.
Crònica: Carles Pinós. Fotografies: Enric Minguillón.