El bateria original de Black Sabbath té un àlbum en fase de masterització i encara no en vol dir el títol. Ho ha explicat en una conversa amb Drum Talk TV, on ha afegit una dada que passa fàcilment desapercebuda i que és, de fet, la més sorprenent de tota la notícia: en els darrers cinc anys n’ha enregistrat dos o tres més que ja estan enllestits i només esperen el mateix tràmit. Ward parla, literalment, d’una pila de gravacions inèdites que no ha publicat mai.
El disc que té més a prop consta de divuit talls i el mateix Ward el descriu com «molt colorista». La descripció que en fa no s’assembla gaire al que el seu nom evoca: parla d’orquestracions, de cors, de diferents formacions vocals i d’una presència notable del jazz, al costat del rock més directe. Evita expressament la paraula metal, tot i admetre que se sent d’on ve. Sobre com publicar-ho tot, no descarta empaquetar tres, quatre o fins i tot cinc discos alhora, i reconeix que abans ha de tancar un acord discogràfic: aconseguir-ne un, diu, és molt més difícil que fa vint o quaranta anys, i la indústria s’ha tornat gairebé camaleònica per adaptar-se als hàbits de qui escolta.
Que hi hagi molt de jazz en un disc de Bill Ward hauria de sorprendre poc a qui hagi escoltat de debò els primers Black Sabbath. El swing arrossegat de «Black Sabbath», els girs de plat de «Sweet Leaf» o el fraseig gairebé de big band que sosté «Fairies Wear Boots» venen d’un bateria educat en Gene Krupa i Buddy Rich, i són una de les raons per les quals aquells discos respiren d’una manera que cap dels seus imitadors no va saber reproduir. En solitari ha anat a poc a poc i sense pressa —«Ward One: Along the Way» (1990), «When the Bough Breaks» (1997) i «Accountable Beasts» (2015)—, sempre lluny del pes comercial dels seus antics companys. Després de tornar a seure darrere la bateria amb la formació original al comiat de Villa Park, el 2025, aquest arxiu acumulat és la manera més seva de continuar: sense soroll, i amb la feina ja feta.