Brann Dailor ha explicat per què Mastodon van decidir que «The Mastodon In The Room», el documental que han publicat mes i mig abans del disc nou, no podia esquivar la mort de Brent Hinds. «És clar que tenia grans interrogants sobre publicar “The Mastodon In The Room”. Hi estava indecís», hi reconeix el bateria i cantant, que hi apareix al costat de Troy Sanders i Bill Kelliher parlant del guitarrista fundador. La seqüència dels fets explica per què el material és delicat: Hinds va ser acomiadat del grup el març del 2025 i va morir cinc mesos després en un accident de moto, sense que hi hagués hagut cap retrobament pel mig.
El documental fa d’avantsala de «Marrow Deep», el primer disc llarg de Mastodon sense Hinds. El van gravar a West End Sound, a Atlanta, amb la producció de Patrik Berger i Kurt Ballou i la mescla d’Andrew Scheps, i hi estrenen formació: el canadenc Nick Johnston ocupa la segona guitarra i João Nogueira hi suma els teclats, al costat de Dailor, Sanders i Kelliher. Josh Homme hi fa un paper convidat al senzill «Snakes For Dinner». El grup en començarà la defensa en directe el 16 de setembre a Orlando amb la Poisonous Weapons Tour, que els portarà fins al 24 d’octubre a Dallas acompanyats de Deafheaven i Alcest.
Que Mastodon converteixin un dol en disc no és cap novetat; és, de fet, gairebé el seu mètode. «Crack The Skye» (2009) —el disc que els va fer passar de banda de sludge a banda de rock progressiu, amb els viatges astrals i Rasputin pel mig— va néixer de la mort de la germana del mateix Dailor, Skye, que es va treure la vida als catorze anys. «Emperor Of Sand» (2017) va sortir dels diagnòstics de càncer que van tocar de prop diversos membres del grup, i «Hushed And Grim» (2021) era un comiat de Nick John, el seu mànager durant quinze anys. La diferència, aquesta vegada, és que el mort no era algú del voltant sinó una de les quatre veus del grup, i que la relació estava trencada quan va passar. D’aquí venen els dubtes de Dailor: no és el mateix fer un disc sobre una pèrdua que publicar un documental on encara s’hi veu tot.
Text de Guillem Cardós