Gong
Gong, el grup de Daevid Allen i la seva mitologia pròpia del «Planeta Gong», entre el Canterbury i el krautrock.
Bandes
Enciclopèdia de bandes: història, formació i discografia, per estils.
Amon Düül II
Amon Düül II, un dels grups de referència del krautrock, sortit d’un col·lectiu artístic de Munic.
Tangerine Dream
Tangerine Dream, pioners de la música electrònica i el krautrock des de Berlín.
Triana
Triana, el grup fundador del «rock andalús», que fusiona flamenc i rock progressiu.
The Flower Kings
The Flower Kings, el grup suec de Roine Stolt, un dels més prolífics del neoprog dels noranta ençà.
Spock’s Beard
Spock’s Beard, banda de Los Angeles fundada el 1992 pels germans Neal i Alan Morse, va liderar el revifament del rock simfònic nord-americà durant els anys noranta.
Pendragon
Pendragon, un dels grups clau del neoprog britànic, liderat des del principi per Nick Barrett.
IQ
IQ, un dels grups fundadors del neoprog britànic dels vuitanta.
Focus
Focus, el grup neerlandès que va convertir un tema instrumental amb iodles, «Hocus Pocus», en un èxit internacional, i el guitarrista, Jan Akkerman, votat millor del món per davant de Clapton i Hendrix.
Van der Graaf Generator
Van der Graaf Generator, el grup de Peter Hammill: sense baixista fix, amb dos saxòfons sonant alhora, i més populars a Itàlia que al seu propi país durant anys.
PFM
PFM (Premiata Forneria Marconi), el grup de rock progressiu italià més important i el primer a trencar fora d’Itàlia: fitxats pel segell del mateix Emerson, Lake & Palmer per intentar-ho en anglès.
Faust
Faust, potser el grup més experimental del krautrock: una masia convertida en estudi, tècniques de cinta pròpies de la música concreta i un disc que Virgin va vendre al preu d’un senzill per fer-los coneguts.
Can
Can, un dels grups que va definir el krautrock: dos alumnes de Stockhausen, un bateria d’una precisió gairebé mecànica i un cantant japonès reclutat cantant al carrer a Munic el mateix dia que va debutar.
Magma
Magma, el grup que Christian Vander va crear al voltant d’un idioma inventat i una mitologia de ciència-ficció pròpia, i que va acabar donant nom a tot un gènere: el zeuhl.
Tool
Tool, el grup més hermètic del metal progressiu: tretze anys entre discos, estructures inspirades en la successió de Fibonacci i una imatge pública que evita gairebé qualsevol exposició.
Opeth
Opeth, del death metal amb passatges acústics de «Blackwater Park» al gir total cap al rock progressiu dels setanta a partir de «Heritage»: Mikael Åkerfeldt no ha deixat mai de canviar el so del grup.
Dream Theater
Dream Theater, el grup que va portar la tècnica del metal progressiu a l’extrem al Berklee College of Music, amb un hit de ràdio inesperat, «Pull Me Under», i una sortida i tornada de bateria que va marcar dues dècades del grup.
Marillion
Marillion, el grup que va reviure el rock progressiu britànic amb Fish als vuitanta i que, amb Steve Hogarth, va acabar inventant el finançament directe per fans que després va popularitzar Kickstarter.
Gentle Giant
Gentle Giant, potser el grup més exigent musicalment de tot el rock progressiu dels setanta: polirritmes, influències medievals i uns músics que canviaven d’instrument en directe, no només a l’estudi.
Porcupine Tree
Porcupine Tree, el projecte fictici de Steven Wilson que es va acabar convertint en un grup de veritat: del rock psicodèlic casolà dels noranta al metal progressiu de «Fear of a Blank Planet».
Camel
Camel, el prog més melòdic i menys carregat de lletra dels setanta: el disc instrumental «The Snow Goose» els va portar fins i tot als tribunals per l’autor de la novel·la que l’havia inspirat.
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer, el supergrup que va portar la música clàssica adaptada i l’espectacle d’estadi al límit del rock progressiu, fins que el seu propi muntatge escènic els va acabar arruïnant.
Jethro Tull
Jethro Tull, el grup d’Ian Anderson i la seva flauta a la pota coixa: del blues britànic al fals àlbum conceptual «Thick as a Brick» i un Grammy que encara es recorda com un dels més estranys de la història.
Rush
Rush, el trio de Toronto que durant més de quaranta anys mai va canviar de formació: de l’èpica de «2112» a l’èxit de «Tom Sawyer», fins a la retirada forçada per la salut de Neil Peart.
Yes
Yes, el grup que va portar la virtuositat instrumental del rock progressiu al seu límit amb «Close to the Edge» i que, deu anys després, va tornar a dalt de les llistes amb «Owner of a Lonely Heart».
Genesis
Genesis, de la teatralitat progressiva de Peter Gabriel al pop d’estadis de Phil Collins: com un dels grups més ambiciosos dels setanta es va acabar convertint en un dels més venuts dels vuitanta.
King Crimson
King Crimson, el grup que Robert Fripp ha dissolt i reformat mitja dotzena de vegades des del 1969: la banda que gairebé inventa el rock progressiu i que mai ha deixat de trencar amb el seu propi so anterior.
Pink Floyd
Pink Floyd, del rock psicodèlic de Syd Barrett als conceptes de Roger Waters: formació, discografia completa, el trencament i per què ja no toquen junts.
Serapis Project
Serapis Project, projecte conceptual de metal narratiu creat durant la pandèmia per Joaco Luis i Kris Vega.