Radar de Novetats

Els estadounidencs Haishen debuten amb un treball de llarga durada. No ens havien arribat ecos del seu primer extended play homònim, i publicat el 2020. Aquest cop sí que podem fer noticia d’una banda emergent que ens deixa bocabadats amb les seves composicions sublims.
“Awaken the Endless Deep” es centra en temàtiques de mitologia xinesa; no en va Haishen significa Déu del Mar. Fet que no es comú trobar en bandes de heavy prog o metal prog com aquesta. Xuhao s’encarrega de les guitarres i les veus, Justin Montione del baix i cors, i Randy Rowe Jr. de les bateries

Aquí tenim un extracte de les novetats dels mesos d’abril-maig. Més informació a www.totumrevolutumpress.com. Informació musical en català.

Finlàndia és cantera de nombrosos grups de Prog en els darrers anys. I bona mostra és el tercer treball discogràfic de Wheel, banda formada per: James Lascelles (veus i guitarra), Santeri Saksala (bateria) i Jussi Turunen (guitarra). El baix se l’han anat repartint entre Lascelles i Turunen.
Segurament, és el seu àlbum més dens i més dur dels elaborats fins ara; tot i que la banda sempre ha destacat per la seva força. Un magnífic treball del que donem quatre pinzellades.

Aquesta agrupació barcelonina ha composat onze talls de la millor tradició de prog-jazz, amb influències psicodèliques i folk; amb un cert grau d’experimentació i molta llibertat creativa, a més de buscar una sonoritat molt clàssica a la producció. Esperem veure’ls molt d’hora en directe. Teniu la possibilitat de donar-los suport a través de les seves xarxes, i no només suport moral, volem dir.
El projecte d’Eva Muntada i Xavi Sandoval ha assolit noves cotes amb temes més elaborats, madurs i complexes que els seu anterior treball “Magic Brother & Mystic Sister” (2020) i amb una millora també a la producció i gravació del mateix.

El polonesos Amarok ens porten el seu cinquè àlbum, elaborat per Kornel Popławski (batería), Marta Wojtas (percussió, violí i veus), Michał Wojtas (guitarres, teclats, baix i veus) i Konrad Zieliński (baix i teclats).
Dintre del rock progressiu ells han escollit l’etiqueta de art-rock. Bàsicament és una variant menys complexa del gènere, però no vol dir que menys interessant, en absolut. Bona mostra és aquest treball que, des de propostes tranquil·les, ofereixen música d’excel·lent qualitat.

Si a un li diuen que els membres d’una banda es diuen: Dandy Piranha (veu), Papi Pachuli (bateria), Machete Carrasco (teclat), Gringo (guitarra), Bacca (guitarra) i Soni (baix), l’últim que s’espera és un àlbum amb tanta profunditat i riquesa com aquest.
Segurament estem davant del millor treball d’aquesta banda que, des de la seva fundació al 2017, no para de superar-se i de guanyar elogis.

El projecte intermitent de Ruud Jolie (Whithin Temptation) torna després de set anys de silenci. Acompanyat dels habituals Kristoffer Gildenlöw al baix (ex Pain of Salvation) i de qui hem fet ressenya del seu darrer àlbum en solitari, Léo Margarit a la bateria, que ha fet un magnífic treball en tot l’àlbum, (Pain of Salvation) i Wudstik a la veu (ex The Voice als Païssos Baixos). I un cop més, junts realitzen el tercer treball de llarga durada de la banda.
És un àlbum amb una gran riquesa musical i força fusió estilística que funciona de manera reeixida. D’amable escolta i una excel·lent manera d’introduir a d’altres audiències en el rock progressiu.

Aquí tenim un extracte de les novetats del mes de març. Més informació a www.totumrevolutumpress.com. Informació musical en català.

Un té la sensació que aquesta banda ha estat feta a corre cuita per Derek Sherinian (Dream Theater, Planet X, Black Country Communion) i Ron ‘Bumblefoot’ Thal (Guns ‘n’ Roses, Bumblefoot), davant la espantada de Mike Portnoy al tornar als braços dels seus amics de Dream Theater i la de Billy Sheehan que es va donar pressa a preparar la gira de comiat de Mister Big, per la seva part. Gira que, per cert, aquests darrers dies de març passen per les nostres contrades.
Així que els van deixar penjats en el projecte Sons of Apollo, dels que tots quatre formaven part i possiblement per això han escollit aquest nom per la banda. Perquè són aquells destruïts pels “déus”, i són els que s’han hagut de buscar la vida.
Sigui com sigui, ambdós han escollit grans talents, com el de Dino Jelusick (guanyador d’Eurovisió Junior, Whitesnake) a les veus, Yas Nomura (The Resonance Project) al baix i Bruno Valverde (Angra) a la bateria.

Quelcom diferent serà aquesta ressenya, ja que el compositor noruec Ihsahn ens ofereix un àlbum complert d’onze talls, complementat amb la seva corresponent versió orquestral. Bàsicament, aquí no trobem una reinterpretació dels temes, sinó més bé una col·lecció d’arranjaments meritoris. Especialment quan veiem que els signa Vegard Sverre Tveitan, que és el nom real del mateix Ihsahn, fent gala de la seva extensa i sòlida formació musical.
Val a dir que no està acreditada cap orquestra en l’elaboració de l’àlbum i, per tant, és deduïble que en realitat és una orquestra virtual; almenys fins on ha pogut investigar aquesta redacció, ja que no disposem de nota de premsa de l’autor tampoc.

En un llunyà 2015 va irrompre a l’escena rock-progressiva nacional una jove banda anomenada Regna (nom derivat de l’antic nom del grup, Anger, resultat d’escriure el substantiu al revés) amb un incipient primer treball discogràfic, l’autoeditat EP ‘Meridian. Aquest primer enregistrament consistia en una suite que recull gran part del treball previ del grup i que ja ens donava pistes del que ens podria oferir malgrat els pocs mitjans tècnics.
Durant els concerts celebrats entre els anys 2016 i 2017 la banda compaginava els temes del seu EP amb noves composicions més madures amb la promesa d’un nou disc.

Després d’un llarg període de silenci, de 17 anys res més, la banda californiana Sleepy Time Gorilla Museum torna amb aquest sensacional àlbum del que podríem anomenar “música experimental”, que aquestes alçades queda poc per experimentar. Així que direm que és una música amb idees properes al dadaisme i d’excelsa riquesa, qualitat compositiva i interpretativa.
Nils Frykdahl, Carla Kihlstedt, Michael “Iago” Mellender, Matthias Bossi i Dan Rathbun són els components d’aquesta bada de multi instrumentistes i vocalistes, que van rotant per tot un amalgama d’instruments. Des de ben coneguts com bateria, guitarres elèctriques, baix o violí, a ben estranys com l’harmònica baix, la nyckelharpa, el marxòfon i d’altres elaborats per ells mateixos com el pàncrees elèctric (millor no preguntar)

Big Big Train afronta una nova etapa on ha incorporat a Alberto Bravin a les veus i a Oskar Holldorff als teclats i cors. Amb ells es completa la banda de Nick D’Virgilio (bateria i veus), Dave Foster (guitarres), Clare Lindley (violí i veus), Rikard Sjoblom (guitarra, teclats i veus) i Gregory Spawton (baix).
Malgrat aquests canvis, malauradament el del vocalista David Longdon per la seva defunció, no hi ha cap revolució amb el seu estil. Els que són fans de Big Big Train poden seguir gaudint del mateix que han plantejat des de ben inici.

Aquest és un projecte de músics noruecs de les bandes Wobbler, Tusmørke, Jordsjø i The Samuel Jackson Five. Uns amics que al 1993 van començar a composar i a donar forma a aquesta trilogia de Airoea. Trenta anys després vam presentar les dues primeres parts, i enguany finalitzen aquesta bonica història.
És extremadament interessant que passeu per la seva web, ja que trobareu extensa informació del projecte per veure tot el seu creixement.

Des de que va decidir emprendre la seva carrera en solitari lluny de Genesis, Steve Hackett ha realitzat una important trajectòria que porta a que aquest sigui el seu trenta-dosè treball discogràfic. I malgrat que, a vegades, no han estat àlbums engrescadors, sempre han estat sinònims de gran qualitat. I aquest no deixa de ser-ho, tot i alguna petita ombra.
Com és lògic, la batuta l’ha pres ell rodejant-se d’un seguit de músics de gran talla que han ofert potents interpretacions, però que hi ha hagut criteris d’ensamblatge que no han fet d’aquesta una producció brillantíssima. Però, tal com està el pati, val la pena donar-li una escolta ben atenta.

Des de que l’any 2006 va deixar la banda Pain of Salvation, separant els camins amb el seu germà Daniel Gildenlöw, en Kistroffer ha publicat diversos treballs en solitari, essent aquest el cinquè de la seva discografia.
Ara, establert als Països Baixos, ens presenta “Empty”, un àlbum tranquil i compungit, amb dosis enèrgiques, passatges destacables en bellesa i una gran qualitat interpretativa.
De forma molt nostàlgica, amb veu arrossegada i filtrada, la guitarra va desgranant notes en un ambient trist i íntim. L’entrada de la banda amb un solo de guitarra al més pur estil David Gilmour (Pink Floyd) li ofereix quelcom més d’energia. La finalització amb unes guitarres melancòliques aprofundeix en aquests sentiments. “Time To Turn the Page” és la presentació d’aquest àlbum.

A les acaballes del segle XX, Bruce Soord va realitzar el primer àlbum de The Pineapple Thief: “Abducting the Unicorn” (1999). Posteriorment, va afegir-se com a membre permanent Jon Sykes, al baix i cors, l’any 2002. Steve Kitch va assumir els teclats el 2005, i la banda pren un impuls definitiu amb la incorporació de Gavin Harrison a la bateria, allà pel 2017.
I en aquesta darrera època és quan ha aconseguit les quotes més altes de popularitat, creant una bona base de fans que, després de picar pedra durant lustres, els permet tenir una de les millors reputacions dintre de la gran família del rock progressiu. Així que “It Leads To This” és un long play esperat amb molta expectació.

Segon treball de llarga durada de la banda madrilenya de rock instrumental Sekba. És engrescador veure com, després dels hiats que van fer moltes agrupacions abans de la pandèmia, ara comencen a tornar a l’activitat musical. Moisés Cáceres (bateria), Ignacio López-Rufián (guitarra), Javi Rojo (guitarra) y Rodrigo Téllez (baix) son els autors de “Enjambre”.
I trobarem influx del post-rock i alguna subtilesa propera al jazz-rock. Un bon assortit de amalgames rítmics i, especialment, molt laconisme musical.

A vegades no cal presentar a una banda. Aquest és el cas de Saxon, una banda fonamental en el metal, malgrat que mai han estat en el top de les bandes més influents, però ningú pot negar que sí han estat uns referents, com mostra la seva entrada de la viquipèdia.
Biff Byford (veu), Nibbs Carter (baix), Nigel Glockler (bateria), Paul Quinn (guitarra) i Doug Scarratt (guitarra) demostren que la famosa frase sobre els vells rockers que va popularitzar Miguel Ríos, és totalment vàlida.

Només es necessiten tres coses per gaudir com un nan d’aquest àlbum, que pot ser dels més importants del 2024: Auriculars, recolliment i ment oberta. Només així podreu, a l’acabar, agafar-vos el mentó i amb expressió de suficiència dir: “Mmmm, interessant”, o bé exclamar: “Això és la put… poll…”
Canek Flores (bateria) era amic de l’escola dels germans Fossat: Jean (guitarra, veu i teclats) i Remi (baix). Tots tres de Toulouse. Van fundar la banda al 2016 i des de llavors, amb “Ilion”, ja han publicat tres treballs de llarga durada. I amb aquest s’han sortit.