Jazz
Rubicon · 29 de maig del 2026
Dotze cançons de «Porgy And Bess» i cinquanta-nou minuts: el quartet del trompetista de Brighton Chris Coull s’ha posat amb un dels repertoris més transitats del jazz. Coull va trobar de petit el vinil del seu pare amb la col·laboració de Miles Davis i Gil Evans del 1958, més tard va escoltar la caixa de Glyndebourne amb Willard White, i els arranjaments que en va anar pensant van quedar guardats fins que va trobar la cantant que els podia portar. Imogen Ryall té la dicció i el sentit teatral que aquesta música demana, i és ella qui mana el disc.
«The Buzzard Song» obre a sis minuts i disset segons i va de pressa; «My Man’s Gone Now», vuit minuts i vint-i-tres, és el tall més llarg i el més refet de tots; «Prayer (Oh, Dr. Jesus)» es queda en quatre minuts amb el to d’església intacte; i a «I’ve Got Plenty Of Nothing» qui es fa notar és el contrabaix de Simon Thorpe. Al piano hi ha John Turville, que és qui parla amb més claredat de tota la secció rítmica, i a la bateria Matt Fishwick. Coull toca trompeta i fiscorn a totes les cançons menys dues i defuig el blues lànguid que arrossega aquest material: el seu fraseig ve del bop i la precisió és la seva aportació.
El preu d’entrar en un repertori tan treballat és que ja s’hi han dit moltes coses, i aquí no sempre s’hi afegeix prou. Dues de les dotze entrades són fragments (un minut i cinquanta-dos segons de «Strawberry Woman – Honey Man» i la «Summertime» de l’última posició, un minut i quaranta-quatre, cantada per Ryall sola), i deixar la cançó més coneguda de l’òpera en un minut i tres quarts de coda és una aposta que no acaba de pagar. Es va gravar en un sol dia a Tunbridge Wells, el 23 de juliol del 2025, i surt amb número de catàleg de Rubicon i copyright del mateix Coull.
Valoració: 7.0/10
Text d’Aina Torrents