Si a un li diuen que els membres d’una banda es diuen: Dandy Piranha (veu), Papi Pachuli (bateria), Machete Carrasco (teclat), Gringo (guitarra), Bacca (guitarra) i Soni (baix), l’últim que s’espera és un àlbum amb tanta profunditat i riquesa com aquest.
Segurament estem davant del millor treball d’aquesta banda que, des de la seva fundació al 2017, no para de superar-se i de guanyar elogis.
“Agua grande” serveix com a introducció pseudo orquestral a aquest àlbum, i utilitza una variació del motiu que emprendrà el següent tall: “Seis pistones (Makensy’s Dream)”. Un cop la guitarra elèctrica finalitza la presentació, les estrofes s’alternen amb la tornada. La temàtica és fosca i sinistra, acompanyada per arranjaments densos que li escauen la mar de bé i que quasi ens podem imaginar als Venom vestits de faralaes. El joc principal és basa en el contrast de velocitats i un punt de certa psicodèlia.
Acte seguit arriba “El Chinche”, on el protagonisme és compartit per una harmònica distorsionada i una veu que, aquest cop, tracta assumptes molt més lleugers i divertits. Després de descarregar tota la intensitat a la seva primera part, una solitària guitarra iniciarà un interludi per tornar a les idees principals, amanides amb un solo d’harmònica que porta cap a la cloenda irònica del tema.
Amb una melodia bastant mediterrània, “Prodigio” permet que les estrofes, bastant filtrades, es vagin alternant. La tornada és bastant senzilla i rítmica, apropiada per la composició. La part instrumental explora aquests preceptes propis de la música de tradició andalusa, i ens regala un riff intermedi de guitarra que paulatinament ens retornarà a la tornada, i després serà la que finalitzi el tema. Tall dinàmic, amb un llenguatge musical més profund del que aparenta i alegre per l’oient. I, com a curiositat, dir que la lletra està inspirada en “Les Bacants” d’Eurípides.
A Ευλαλω (Ef Laló) tenim una primera part és una composició propera a referents del flamenc rock com Lole y Manuel, Las Grecas, o Veneno, mentre que la seva segona part, tot i seguir utilitzant el motiu rítmic, és molt més fosca i emprant els cors en grec dient: “ho sento”. Sincerament, veient aquesta riquesa cultural i musical, crec que les persones que els hi atorguen despectivament l’etiqueta de kinkidèlia s’ho podien replantejar.
I a “Daddy Papi” tenim una nova mostra de intel·ligència musical combinant, en un amalgama interessant, compassos binaris i ternaris, i que es podria comptar com un 7/4. El resultant és, contràriament al que pensaríem, molt fluid i ballable. El riff que dona suport al solo de guitarra és potent, però contingut, aconseguint que no perdi la dinàmica tant bona que assumeix el tall.
Molt més estàndard rítmicament és “La Fuente”. El motiu instrumental és el que aconsegueix que el tema s’aturi cada cop que apareix i, a més, és el que li dona fonament. Unes progressions harmòniques força boniques i allunyades del plantejament pop de les estrofes el complementen perfectament. És un encert encarar els darrers fragments de forma molt minimalista per utilitzar una coda, sumant el motiu instrumental amb la tornada.
Un loop de teclat embolcalla a veu i guitarra, en un elegant ambient elaborat per “Manguara”. L’aparició de la banda a la segona part és fugaç en un primer moment, però d’aquesta manera es pot utilitzar un ambient intermedi de piano filtrat i donar un caràcter més fort a la conclusió. En canvi “Gun-Gun” deixa aquests camins experimentals per tornar a conceptes de fusió entre el pop de les estrofes i els passatges rockers i punyents de les tornades. Evidentment, no pot faltar un pont on, des de una vacuïtat important, progressivament s’afegeix instrumentació per dirigir-se cap les tornades finals.
La sorprenent “Pétalos” juga amb nosaltres, ja que els compassos inicials assenyalen cap a un tipus de tema, que abruptament canvia 180 graus per convertint-se en un down tempo, bastant imprevisible en els camins que continua prenent. Un excel·lent treball de producció.
I així arribem al moment de punk flamenc. “Manteca” és una descàrrega d’energia. Utilitzant harmonies semi tonals, habituals de les cadències flamenques, i uns ritmes accelerats i crus, aconsegueixen que aquest breu tall funcioni de forma divertida i molt amena.
S’ha de destacar l’ambició de “Tierra”, el tall amb el que decideixen tancar l’àlbum, ja que la seva durada i els seus canvis rítmics i d’ambient la fan una cançó complexa i rica. Començant per l’amalgama rítmic de l’estrofa, el ritme ternari de la tornada, i pels tres minuts de silenci absolut fins l’entrada d’un blues extremadament clàssic, filtrat i finalitzant-lo amb l’efecte de disc ratllat; que els que sou massa joves per saber de que es tracta, li pregunteu al boomer que tingueu més a mà, que us il·lustrarà. Això sí, quan comenci a parlar de que té una entrada de Marillion del concert del 97, digueu-li que arribeu tard a una inexcusable intervenció dental sense anestèsia.
En definitiva, un magnífic àlbum més enllà de rock andalús i psicodèlic que un podria pensar. La banda està al nivell de grans del rock estrany i sense tabús com King Gizzard & the Lizard Wizard o Pere Ubu; i alhora segueix la senda de Triana o Medina Azahara. El millor dels dos mons.
Redactor : David Sàez