El projecte intermitent de Ruud Jolie (Whithin Temptation) torna després de set anys de silenci. Acompanyat dels habituals Kristoffer Gildenlöw al baix (ex Pain of Salvation) i de qui hem fet ressenya del seu darrer àlbum en solitari, Léo Margarit a la bateria, que ha fet un magnífic treball en tot l’àlbum, (Pain of Salvation) i Wudstik a la veu (ex The Voice als Païssos Baixos). I un cop més, junts realitzen el tercer treball de llarga durada de la banda.
És un àlbum amb una gran riquesa musical i força fusió estilística que funciona de manera reeixida. D’amable escolta i una excel·lent manera d’introduir a d’altres audiències en el rock progressiu.
Una amable introducció, amb un cert aire pop, que ens recorda a sonoritats de Spock’s Beard o The Flower Kings, especialment pels teclats, els cors i les dinàmiques, és la carta de presentació de “Forced To Be Free”. La producció és excel·lent, tal com demostra l’inici del solo de guitarra on hi ha un subtil doblatge de guitarres amb un lleuger desfasament, tot just per eliminar-lo poc després i deixar el protagonisme a la principal. La sortida del solo no pot ser més neo-prog, amb una melodia rítmica que desemboca en els cors. S’escull un efecte de fos per la conclusió d’un tema que transmet bon rotllo.
Una magnífica bateria, gentilesa de Margarit, té el protagonisme a “Lifeline” ja que, després del riff principal, la veu executa la primera estrofa a sobre d’ella, bastant nua. Tornem a trobar una tornada bonica i enganxosa que enllaça amb el motiu instrumental. Després d’una estrofa ensemble, es recupera la tornada i entrem a la part reposada del tema que, de forma progressiva (és el que té això del prog) ofereix un passatge més ambiental que prepara la cloenda amb parts ja exposades.
Uns arranjaments més electrònics embolcallen la veu a “This Hell We Know”. L’entrada sobtada de la tornada, amb un puntet de pretty rock, contrasta amb la recuperació de la dinàmica inicial; així que no sobta quan es torna a repetir la jugada posteriorment. Ara bé, aquest segon cop s’escull un riff fosc, dens i dur per oposar-se; en tonalitat menor per augmentar la confrontació. Entrem en un apartat molt melòdic que ens pot recordar al lirisme d’Agent Fresco i que una nova interpretació genial de Léo Margarit permet que el tema es vagi tornant cru, fins un passatge proper a conceptes de trash metal. I quan un ja està posat en situació, torna la tornada un pèl cursi que talla el rotllo i sorprèn positivament alhora. La coda final explora uns ambients suaus on les guitarres van entrellaçant diversos motius.
Una melodia de teclat emulant un piano és el leitmotiv de la introducció de “The Future That Came Too Soon”. Posteriorment hi ha el desenvolupament d’una part instrumental bastant rica que dona pas a les estrofes i tornades, que tenen un caràcter bastant pop i una mica acaramel·lat, però amb uns arranjaments força curiosos per oferir-li una dinàmica diferent. Malgrat tot, l’estructura no és molt complicada ja que després ens arriba el solo de guitarra i un interludi bastant extens que desemboca en una coda vocal, fins recuperar les melodies inicials fent una cloenda molt coherent.
Els ambients més acústics de “All We Did Was Hide” ens presenten una mena de baladeta bastant irrellevant, que com a fons d’armari potser calia. Com també és un complement “Hush”, un tall marcat per una melodia vocal sense lletra i una senzilla base rítmica.
Tornant a camins més rockers, tenim el potent inici de “Remind Me To Forget You”, que es reposa en l’estrofa i torna a agafar embranzida a la tornada. La repetició de la fórmula, no per previsible deixa de ser efectiva i lògica dintre de la composició. En línies generals acaba tenint un bon contrapunt la melositat de les melodies vocals amb la intensitat de la resta de la instrumentació, com queda palès en l’interludi posterior.
“Flaws” recupera els camins de balada melòdica en els seus primers compassos. Però de seguida inicia hostilitats amb un punyents riffs que s’anirà arranjant amb molta gràcia i amb unes harmonitzacions interessants. No ho són tant les melodies de les veus a la tornada, que pequen potser de ser massa preciosistes, tenint en compte que aquesta part es basa en un ostinat força contundent. Tot el contrari de les melodies de les estrofes que intenten tenir més agressivitat. De totes maneres és destacable el joc entre potència i subtilesa que es desenvolupa durant tot el tall, fent d’aquesta una peça força interessant.
La recta final s’encara amb tres talls relativament breus per un treball d’una banda prog. El primer és “Guide Me In Getting Lost” una mena de peça pop embolcallada d’uns arranjaments propers al rock progressiu. Aquí a Ruud Jolie se li veuen les maneres d’entendre la música que li ha portat a tenir tants detractors entre els amants del metal, referint-nos a la seva faceta a Whithin Temptation, i que sempre l’acusen de fer fals metall. Podríem apuntar-nos al carro dient que, en aquesta ocasió, realitza fals prog, però no ho farem gaire perquè hi ha prou elements, especialment cap al final, que la fan mereixedora d’aquesta etiqueta.
Per camins més complexos transcorre “Ghost of Summer’s Past”, on el joc de ritmes, tempos i ambients és força entretingut. Tot acompanyat de les melodies amables que caracteritzen aquest àlbum, malgrat que li acaben conferint un ambient general un pèl flonjo per les oïdes més acostumades a música més hostil. El més destacable, com havíem dit, és que té multitud de parts i canvis però que en cap cas grinyolen i, per tant, s’ha de reconèixer el bon treball realitzat.
I com a cloenda s’ha escollit “Goodbye”, que potser no hi ha millor espai per aquest tema que al final de l’àlbum. Cançó amb un aire nostàlgic i una estructura menys complexa que les anteriors i que el seu mèrit és que encaixa molt bé com a tema conclusiu.
Esperem que Jolie dediqui més temps a aquest projecte, ja que ens aporta una visió fresca en el panorama prog i, a més, pot ser un referent per noves audiències.
Redactor : David Sàez