Jazz
Wewantsounds · 11 de setembre del 2026
La cinta comença amb el piano ja en marxa. «Don’s Song», que és una peça de Don Cherry, arrenca amb Dollar Brand martellejant-ne el tema a tota llei i amb el trompetista entrant-hi després per fer-hi dos solos separats; el segon va ple de notes allargades i d’aquells refilets que no són de ningú més. Això es va tocar al Jazzhus Montmartre de Copenhaguen el 14 de novembre del 1972, es va publicar només al Japó el 1974 a Trio Records, per la seva línia Nadja, i fins ara no havia sortit de l’arxipèlag.
Els tres que hi toquen anaven aquell any tots cap enfora. Brand —que s’havia convertit a l’islam el 1968 i que ja era Abdullah Ibrahim, tot i que la caràtula no ho digui— portava Ellington i Monk a les mans i el Cap a tot el que escrivia; Cherry venia d’Ornette Coleman i estava en plena fase de recollir música d’arreu del món; Carlos Ward es passaria després anys acompanyant el pianista. Tots tres canten, i Cherry i Ward hi afegeixen percussió: és un disc de tres persones que s’ho fan tot. «Bra Joe From Kilimanjaro» es recolza sencer en la mà esquerra de Brand, i de la meitat del concert cap al final les peces s’escurcen i s’omplen de veus, fins a «Waya-Wa-Egoli», «Swazi» i «Wayeah-Wayeah-O», que tanquen la nit gairebé com una tirallonga de cançons.
L’edició la firma Wewantsounds (WWSCD125 en CD, WWSLP125 en vinil) i és una feina neta: màster nou fet a l’estudi Colorsound de París a partir de les cintes originals, la portada japonesa tal com era —fotos d’Ib Skovgaard, disseny de Tamio Maejima— i un llibret amb un text nou de Jacques Denis en anglès i francès. L’enregistrament el va fer Lars Vester Petersen, i la producció original consta a nom de Dollar Brand i d’As-Shams, el segell que Rashid Vally va obrir a Johannesburg i que el pianista mateix va batejar amb el nom àrab del sol. Ibrahim va morir el 15 de juny d’aquest any, als noranta-un, tres mesos abans que això es publiqués: el disc arriba, sense haver-ho buscat, com la primera edició internacional d’un concert seu i com una peça d’arxiu pòstuma.
El que decep d’una primera edició internacional és que no afegeixi res del concert. Wewantsounds remasteritza, reprodueix la caràtula i el repertori del 1974 i deixa el document exactament on era, amb el piano ja engegat a la primera nota i amb les transicions brusques entre una peça i la següent. D’una nit que ara mateix només existeix aquí, una edició del 2026 podia dir si el muntatge japonès era el conjunt sencer, si hi havia presentacions, si quedava cinta per estrenar; no ho diu enlloc, i amb el pianista mort al juny ja no hi ha ningú a qui preguntar-ho. L’enregistrament justifica tota l’operació de cap a peus: tres músics de tres tradicions diferents posant-se d’acord sense suavitzar-ne cap, i una mà esquerra que fa de terra per a tot el que hi passa a sobre.
Valoració: 8.4/10
Text d’Aina Torrents