Jazz
Ronnie Scott va néixer a Aldgate el 28 de gener del 1927, i el dia que hauria fet cent anys el club que va fundar ocuparà el Barbican Hall amb «Ronnie Scott’s 100th Birthday: A Celebration In Concert»: dijous 28 de gener del 2027, a dos quarts de vuit del vespre, amb Serious, dins d’un programa d’actes que dura tot el gener. L’entrada val 44 lliures i 18 per als abonats de Young Barbican, de setze a vint-i-nou anys.
El dirigeix James Pearson, director artístic de la casa, amb els Ronnie Scott’s All Stars: Art Themen, John Etheridge, Orphy Robinson i Byron Wallen, amb una generació nova —Camilla George, Daniel Casimir, Mark Kavuma i Joe Webb. Hi van de convidats Mica Paris, Curtis Stigers i Omar Puente, i falten noms per anunciar. La música s’alterna amb pel·lícules i material d’arxiu. La vigília, dimecres 27, al local hi ha una festa per a cent socis.
Scott era fill d’un saxofonista d’orquestra de ball, Joseph Schatt, que treballava com a Jock Scott: el nom artístic del pare és el que el fill va fer servir tota la vida. Als setze anys ja tocava als clubs de Londres i el 1946 va entrar a la banda de Ted Per sentir el bebop a la font es va fer contractar a les orquestres del transatlàntic Queen Mary, que li van pagar les nits a Nova York. El 1948 va ser un dels fundadors del Club Eleven, la primera sala britànica dedicada al jazz modern, que una batuda policial va tancar l’abril del 1950; el 1957 va muntar The Jazz Couriers amb Tubby Hayes i del 1967 al 1969 va tocar a la big band de Kenny Clarke i Francy Boland.
El club el va obrir amb el saxofonista Pete King el 30 d’octubre del 1959 en un soterrani del 39 de Gerrard Street, i el 1965 es va traslladar al 47 de Frith Street, on continua. «Ronnie Scott’s es va construir sobre l’amor per la música, pels músics i per l’experiència de sentir grans artistes en directe, i aquest esperit continua sent el cor del club», diu el director general, Fred Nash. Scott va morir el desembre del 1996; King el va dirigir nou anys més i el 2005 el va vendre a Sally Greene i Michael Watt.
Text d’Aina Torrents