Benvinguts de nou a aquesta secció! A l’article d’avui seguiré parlant una mica més d’aquest paradigmàtic instrument que va contribuir de manera crucial al so del Rock Simfònic clàssic, el Mellotron.
El model M400 que vàrem veure a l’anterior article, que va ser el més famós i més utilitzat pels grups dels anys ’70, degut al seu disseny compacte només oferia el so de 3 instruments a escollir (les cintes tenien 3 pistes i no disposava d’estacions, al llibre explico en detall el funcionament dels diversos Mellotron). Ara bé per compensar aquesta limitació, les cintes estaven instal·lades en cartutxos extraïbles que es podien canviar relativament ràpid per disposar d’un joc d’instruments diferents, sempre 3 en cada joc de cintes. Els instruments més populars eren aquells de sons amb atac lent i sostinguts que no es podien reproduir o simular amb altres instruments de l’època, com ara els violins, conjunt de cordes, cors de veus tant masculines com femenines, vents de fusta o flautes.
El 1975 es va llançar el model Mk V que era bàsicament dos M400 units en un únic moble, oferint per tant 6 sons disponibles per seleccionar, 3 a cada manual. Molt probablement l’Mk V es va inspirar en l’instrument personal que en Rick Wakeman s’havia construït de manera artesanal ajuntant dos M400 en un sol moble.
Rick Wakeman el 1974. A l’esquerra de la foto veiem el seu doble Mellotron M400 personal, amb dos Minimoog a sobre. Podeu identificar la resta dels seus teclats? Al llibre trobareu la resposta!
El 1976 hi va haver un litigi entre els Bradley i l’importador del Mellotron als EEUU, que va resultar en que aquest últim es va quedar amb la llicència del nom Mellotron i va continuar la producció de l’instrument, essent conegut també com a “Mellotron USA”. Ara bé les patents per fabricar l’instrument van quedar lliures per ambdues parts, i els Bradley per la seva banda al Regne Unit van continuar també fabricant Mellotrons (M400 i Mk V), però els van haver de comercialitzar amb un altre nom, Novatron.
Les característiques dels Novatron eren iguals a les dels Mellotron, per la qual cosa els cartutxos de cintes eren compatibles entre ambdues marques.
Publicitat del Novatron M400, amb el suport de Patrick Moraz que havia estat teclista dels Yes a l’àlbum Relayer del 1974
A partir de mitjans de la dècada dels 1970 però, l’aparició d’instruments més moderns i electrònics, i per tant també més pràctics i fiables, com ara els “string machines” (sintetitzadors de cordes), l’RMI Keyboard Computer o els veritables sintetitzadors polifònics programables, va causar una ràpida caiguda del Mellotron, que amb el seu sistema mecànic amb cintes magnètiques, de cop i volta va semblar un instrument prehistòric. I als voltants del canvi de dècada l’entrada de la tecnologia digital amb instruments revolucionaris com el Synclavier i el Fairlight amb capacitats de sampling (mostreig), van deixar el Mellotron com una cosa encara més obsoleta.
Veient la gran caiguda comercial, el 1981 en un intent de mantenir l’instrument viu tant Mellotron USA com Streetly van treure nous models: Mellotron USA va llançar el Mellotron 4-Track amb cintes de 4 pistes, i Streetly va llançar el Novatron T550 que estava contingut en un flight-case per facilitar el transport en les gires, però cap d’ells ja no va tenir èxit, i ambdues empreses van tancar durant la dècada dels ’80.
A l’esquerra el Mellotron 4-Track i a la dreta el Novatron T550
Passada la “digital dècada dels ‘80”, la dècada dels ‘90 va portar un cert ressorgiment del Rock Progressiu i una certa nostàlgia pel so càlid dels antics instruments analògics, i l’americà Dave Kean i el suec Marcus Resch es van associar i, després d’adquirir els drets del nom Mellotron, a partir del 2001 van treure rèpliques millorades (encara analògiques amb cintes magnètiques) de l’M400 (que van anomenar Mk VI) i de l’Mk V (que van anomenar Mk VII).
El 2010 també van llançar un model digital, l’M4000D, que fins avui en dia és utilitzat per teclistes moderns que volen tenir un instrument dedicat als sons de Mellotron però totalment electrònic, lleuger i fiable.
El Mellotron M4000D
Per una altra banda al Regne Unit, el 1994 John Bradley fill d’un dels germans que havien creat l’instrument original, va reobrir Streetly per mantenir, reparar i restaurar Mellotrons. Ja als anys 2000 es van trobar amb que tornava a haver-hi una certa demanda per l’instrument però els era molt difícil trobar unitats originals per restaurar, de manera que van decidir també fabricar un nou model, rèplica millorada de l’M400 que van anomenar simplement Streetly Electronics M4000 i que es va llançar el 2007. Un canvi important respecte a l’antic M400 és que disposa de 24 sons (per els només 3 de l’M400 original), en recuperar el sistema d’estacions que havien tingut els primers Mellotron (Mk I, Mk II i M300).
L’Streetly Electronics M4000
Alguns usos paradigmàtics del Mellotron al Prog són la introducció del tema Watcher Of The Skies que obre l’àlbum Foxtrot de Genesis, els arranjaments de cordes i cors de veus a Epitaph o In The Court Of The Crimson King de King Crimson, o la flauta a Stairway To Heaven de Led Zeppelin.
Yes a les sessions de gravació de l’àlbum Fragile el 1971. Veiem en primer pla el Mellotron M400 i a l’esquerra l’orgue Hammond C-3 d’en Rick Wakeman
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Si ja heu de començar a pensar en regals pel Nadal, tingueu en compte que aquest llibre pot ser una magnífica opció!
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997