En un dels articles anteriors vaig parlar dels sintetitzadors modulars Moog, que van significar una revolució a finals dels anys ’60 permetent incorporar sons completament nous a la música moderna. Però aquests eren instruments molt aparatosos, molt cars i complicats d’utilitzar amb tots els seus patch-cables i multitud de controls ajustables.
Un enginyer de Moog anomenat Bill Hemsath va impulsar l’idea de fer una versió més compacta i simplificada i en les seves estones lliures va construir un prototip. Va eliminar les connexions entre mòduls per cables externs deixant una connexió interna fixa de fàbrica, va reduir els mòduls i controls a les funcions més essencials i va integrar un teclat més petit (originalment de 36 tecles) al propi moble, però inicialment a en Bob Moog no li va interessar i no el va voler portar a la producció. Els enginyers però van seguir treballant en l’idea i van fer 2 prototips més cadascun més elaborat, a aquests 3 prototips se’ls anomena models A, B i C.
El prototip model C ja va incloure el panell de controls abatible, amb la qual cosa era molt portàtil, i 2 potenciòmetres lliscants a l’esquerra del teclat per controlar el pitch-bend (variació continua de la nota amunt o avall) i control de la modulació. Era ja molt similar al que seria el model D de producció.
Els prototips del Minimoog fins el model D definitiu
Els sintetitzadors modulars no es venien en botigues d’instruments, només directe des de fàbrica o via uns pocs distribuïdors especialitzats, i les vendes eren escasses. Finalment en Bob Moog va donar llum verda al projecte i després d’algunes modificacions més va néixer el model final Minimoog D que va sortir a la venda el 1970.
El Minimoog model D va ser revolucionari i és el sintetitzador en què es van inspirar una gran part dels sintetitzadors que van anar sortint els següents anys, i com de seguida veurem fins i tot avui en dia és un dels sintetitzadors més apreciats. En termes de mida compacta, EMS ja havia tret el 1969 el sorprenent VCS-3 del que segurament parlaré en algun altre article, però aquest era encara modular en el sentit que els diferents mòduls s’havien de connectar entre sí. El Minimoog D va ser el primer sintetitzador compacte no modular, i era molt més senzill d’utilitzar (*1 però veieu la nota al final de l’article).
Va ser també el primer sintetitzador venut a gran escala a les botigues d’instruments musicals, i a un preu de 1.500 dòlars no era barat però sí molt més assequible que els sistemes modulars, que anaven de 4.000 dòlars cap amunt.
El Minimoog D
Els potenciòmetres lliscants de pitch-bend i modulació del model C van ser substituïts per rodes, situades a l’esquerra del teclat, una idea innovadora i que s’ha mantingut com a element estàndard a moltíssims sintetitzadors fins avui en dia. A l’igual que els modulars, era monofònic (amb l’excepció d’uns pocs duofònics, els primers polifònics no apareixerien fins el 1975), i el teclat adoptat finalment era de 44 tecles. En aquella època els teclats encara no tenien sensibilitat a la pressió o velocitat.
Oferia uns sons solistes espectaculars totalment diferents als sons d’orgue a que s’estava acostumat fins llavors, i va permetre als teclistes rivalitzar en solos amb els guitarristes des d’un instrument compacte i senzill. Per la seva mida compacta es podia col·locar a sobre d’altres teclats de sobre pla com ara pianos tant acústics com elèctrics, orgues, Mellotrons etc.
Ara bé seguia tenint el problema habitual dels sintetitzadors d’aquella època que es desafinaven, sobretot amb els canvis de temperatura però també d’humitat o al ser transportats.
Rick Wright dels Pink Floyd amb el Minimoog col·locat sobre el Hammond RT-3
Kerry Livgren dels Kansas amb el Minimoog col·locat sobre el piano elèctric Fender Rhodes
Moltíssimes melodies i solos en discs de Progressiu clàssic es van tocar amb un Minimoog, segurament l’usuari més il·lustre va ser en Rick Wakeman dels Yes. A en Wakeman no li agradava haver de variar els sons de l’instrument enmig d’un concert (els instruments no tenien encara memòria de programes), de manera que si volia fer servir 4 sons de Minimoog durant el repertori optava per portar-ne 4 cadascun amb el seu so ja configurat. Fins i tot avui en dia en Wakeman diu que el Minimoog segueix sent el seu sintetitzador preferit.
La llista d’altres usuaris del Minimoog seria interminable, Keith Emerson dels ELP, Rick Wright dels Pink Floyd, Pete Bardens dels Camel, Geddy Lee dels Rush, els Tangerine Dream, el Klaus Schulze, els Kansas, els Supertramp… Una excepció notable és en Tony Banks dels Genesis, que es va mantenir fidel al seu ARP Pro-Soloist i després als ARP 2600 i Quadra, i més tard als Prophet de Sequential Circuits.
Entre els teclistes famosos de Progressiu clàssic tenim dos casos que van demanar versions molt especials del Minimoog. Per una banda en Keith Emerson es va fer fabricar una unitat partida, amb la secció dels controls i la del teclat separades i connectades per un cable. D’aquesta manera podia tenir el teclat en un petit espai mentre que la secció de controls estava en un lloc més apartat. El va utilitzar a la gira del 1977, amb el teclat col·locat a l’esquerra de l’orgue Hammond C-3.
L’altre va ser en Patrick Moraz que va encarregar un exclusiu Minimoog doble.
El Minimoog partit d’en Keith Emerson i el Minimoog doble d’en Patrick Moraz
El Minimoog es va fabricar fins el 1981, quan Moog estava a punt de treure el Memorymoog que tenia ja 6 veus de polifonia i memòria de programes. Però Moog no va saber adaptar-se a l’era digital que venia i va tancar per fallida el 1987. Els drets sobre la marca Moog van quedar lliures i van ser adquirits per dos persones, Don Martin els va adquirir pels EEUU i Alex Winter pel Regne Unit (aquest últim incloent els drets sobre el nom “Minimoog”), i ambdós van fabricar algunes unitats de Minimoog als anys ’90, el de Don Martin conegut com el “Donimoog” i el d’en Alex Winter com Minimoog 204E o “el Minimoog Galès”, tots dos força rars avui en dia.
A finals dels ’90 però ressorgia una nostàlgia i mercat pels Minimoog originals, que es pagaven a preus molt alts al mercat de 2ª mà. Bob Moog va iniciar una batalla legal per recuperar els drets de la marca i la va guanyar pels EEUU, i el 2002 va re-obrir Moog llançant el Minimoog Voyager, també analògic i monofònic però molt millorat i amb utilitats modernes com teclat amb sensibilitat, memòria de programes i MIDI. El 2010 va sortir la versió XL amb teclat de 61 tecles enlloc de 44. Bob Moog però no va recuperar els drets pel Regne Unit, on el nou instrument es va haver de vendre com “Voyager by Bob Moog”.
El Minimoog Voyager XL
El 2016 van treure una re-edició del model D original, que és molt fidel a l’instrument clàssic amb només un parell de millores com el teclat amb sensibilitat i un MIDI molt bàsic, i el 2022 va rebre encara algunes millores més. Ara bé es tracta d’un instrument molt car, quasi 6.000 dòlars, podríem dir que és un caprici per nostàlgics.
De manera que el Minimoog, passats 54 anys des del seu llançament, segueix sent un instrument d’actualitat, la qual cosa confirma que es tracta d’un instrument icònic com molt pocs altres.
Keith Emerson amb un Minimoog col·locat sobre el Hohner Clavinet D6 (que alhora solia estar sobre l’orgue Hammond L-100, o de vegades sobre el piano acústic)
(*1) Abans he dit que el Minimoog va ser el primer sintetitzador compacte no modular, i així és reconegut normalment, però la història és una mica més complicada que això. De fet va ser Gene Zumchak, un dels primers enginyers contractats per Moog, qui sobre el 1968 va concebre l’idea d’un sintetitzador compacte i fàcil d’utilitzar, però en Bob Moog no estava interessat i a més no es portaven gaire bé entre ells. Un emprenedor anomenat Bill Waytena va intuir que un instrument d’aquest tipus podia tenir èxit i el 1969 va contractar Zumchak, que va dissenyar el sintetitzador Sonic V i Waytena va crear l’empresa muSonics per comercialitzar-lo, però no va trobar sortida comercial.
A Moog com he explicat al principi de l’article, Bill Hemsath va continuar la idea de Zumchak i va desenvolupar el que seria el Minimoog.
Malgrat treure el Minimoog el 1970, R.A. Moog tenia seriosos problemes financers i Waytena va acordar comprar l’empresa deixant a Bob Moog com a President, i la va fusionar amb la seva passant a anomenar-se Moog/muSonics (i el 1972 va passar a dir-se Moog Music). Moog/muSonics sí va treure el Sonic V com a model de producció el 1971, però Bob Moog tenia natural predilecció pel seu Minimoog i el Sonic V no va rebre suport i es van fabricar molt poques unitats. El disseny bàsic del Sonic V però es va refer en el model Moog Sonic Six llançat el 1972, que es va orientar sobretot a ús acadèmic i educacional. És per aquest origen en el disseny de Zumchak que el Sonic Six no s’assemblava a cap altre producte Moog de l’època.
De manera que el Sonic V es va dissenyar pràcticament alhora que el Minimoog, ambdós en paral·lel, però va ser el Minimoog el primer comercialitzat amb èxit.
El Moog/muSonics Sonic V
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Ja us heu llegit les ressenyes dels lectors?
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997