Avui parlaré dels baixos elèctrics de Fender, instruments també enormement exitosos a l’igual que les seves guitarres i per descomptat també molt utilitzats al Rock Progressiu de totes les èpoques.
L’americà Leo Fender és normalment considerat el pare del baix elèctric modern, això és, un baix elèctric compacte, de cos sòlid i amb trasts al màstil, concebut per tocar-lo penjat amb una corretja en la mateixa posició que una guitarra. Aquest va ser el seu model Precision Bass llançat el 1951, un any més tard que la seva primera guitarra l’Esquire, que va ser molt aviat re-anomenada Telecaster (el seu primer instrument de producció havia sigut la guitarra lap steel elèctrica Champion del 1949. Les guitarres lap steel són les que es toquen en posició horitzontal i plana, amb la tècnica anomenada slide, que van sorgir a Hawaii a finals del S. XIX).
Mike Oldfield tocant un Fender Precision. No porta la coberta de la pastilla pel que podem veure que és la de disseny partit en 2 segments, introduïda el 1957
Prèviament els baixistes havien de tocar o bé el tradicional contrabaix o bé algunes variants que havien sortit una mica més petites conegudes com baix-viola, algunes ja electrificades des de mitjans – finals dels anys ’30. Aquests instruments però eren molt grans i difícils de transportar, es tocaven en posició vertical i no tenien trasts, i sovint era difícil que fossin prou audibles entre instruments que sonaven més forts de volum com les noves guitarres electrificades, els orgues elèctrics que també començaven a ser populars, les bateries i inclús alguns instruments de vent.
Però aquest reconeixement a en Leo Fender com a inventor del baix elèctric modern no és del tot just perquè hi va haver un precedent si bé poc conegut, l’Audiovox Model 736 Bass Fiddle del 1936, fabricat per un tal Paul H. Tutmarc a Seattle, EEUU. Però aquest es va fabricar de manera bàsicament artesanal en petites quantitats, i va tenir molt poca difusió. No sabem si en Leo Fender va conèixer aquest instrument i es va inspirar en ell, el cas és que el Fender Precision (conegut de forma abreviada com el “P-bass”) va ser el primer concebut per fabricació en sèrie i comercialitzat a gran escala, i va ser una veritable revolució.
L’Audiovox Model 736 Bass Fiddle (aquí amb el seu amplificador dedicat 936) va ser el primer baix elèctric modern, avançant-se 15 anys al Fender Precision
El nom Precision se li va posar perquè el fet de tenir trasts al màstil significava que les notes sonaven sempre amb la freqüència correcta, precisa, no com en els contrabaixos sense trasts on és la posició del dit la que determina la nota exacta que sona, i cal ser precís perquè totes elles sonin afinades. El màstil amb trasts també va fer que fos molt més fàcil de tocar per els guitarristes.
El primer Precision del 1951 s’assemblava a la guitarra Esquire / Telecaster, tenia els contorns del cos encara en angles gairebé rectes, la forma de la pala del màstil també amb totes les clavilles en línia a la part superior era molt similar, tenia una única pastilla de bobina simple (com la primera Esquire, si bé molt aviat va sortir la versió amb 2 pastilles que es convertiria en la coneguda Telecaster) i els controls de volum i to anaven muntats en una placa metàl·lica horitzontal separada de la placa colpejadora.
Una gran innovació va ser el seu cos amb dues banyes (disseny double cutaway), que Fender va idear perquè el màstil del baix era més llarg i pesat que el d’una guitarra i sense la banya superior això provocava que al tenir-lo penjat amb la corretja el costat del màstil tendia a caure per el pes. La banya superior permetia fixar la corretja sobre el trast 12 deixant el pes equilibrat, i aquest concepte ràpidament es va estendre a molts altres baixos i guitarres.
El primer Precision del 1951
Roger Waters tocant el seu Precision el 1971
El 1954 va sortir la guitarra Stratocaster amb els innovadors contorns del cos més arrodonits i això es va traspassar també al Precision, i el 1957 el disseny va canviar encara més resultant ja en el Precision que s’ha fet famós i s’ha mantingut sense canvis significatius fins avui en dia: La pastilla va passar a ser una de disseny partit (amb un segment per les cordes 1 i 2 i un altre per les 3 i 4, lleugerament desplaçats entre sí amb el propòsit de que tots els tons quedin més equilibrats i es cancel·lin els sorolls), la pala del màstil va passar a ser més com la de la Stratocaster, i la placa colpejadora també es va assemblar més a la de la Strat, comprenent també els controls i la sortida del jack pel frontal.
El 1959 a l’igual que es va fer amb la Strat, el màstil d’una peça d’auró es va substituir per un amb el diapasó separat i encolat, que podia ser de pal de rosa o també d’auró. La longitud d’escala (longitud de les cordes de pont a celleta) era de 34 polzades (amb 20 trasts), que ha quedat com l’estàndard per els baixos elèctrics, si bé actualment se l’anomena també “escala llarga” perquè van sortir baixos d’escales més curtes. Més recentment s’han fabricat també versions amb la mateixa longitud d’escala però amb 22 trasts.
El so del Precision és greu i contundent però relativament suau, basat en la nota fonamental amb pocs harmònics, molt consistent i poc versàtil doncs amb una sola pastilla i només un control de to no hi havia gaire per jugar en termes de so.
El 1970 Fender va oferir per primera vegada la versió Fretless (sense trasts) que els primers anys no va tenir èxit, i el 1999 la versió de 5 cordes. El Precision s’ha mantingut enormement exitós fins avui en dia.
Entre els baixistes de Progressiu clàssic que tenien el Precision com a baix preferit tenim en Roger Waters dels Pink Floyd, en John Wetton dels King Crimson, UK, Asia etc, en Mike Oldfield (quan tocava el baix) o en John Deacon dels Queen, i molts altres l’han utilitzat alternant-lo amb baixos d’altres models o fabricants. En John Wetton va utilitzar molt un Precision blanc al que li havia eliminat la placa colpejadora i només mantenia una petita placa per els controls de volum i to i la sortida del jack (en Roger Waters també en tenia un sense placa els primers anys dels Pink Floyd).
John Wetton amb el seu Precision blanc sense placa colpejadora. Per si teniu curiositat de què és la petita peça allargada fixada al cos sota les cordes, s’en diu tug bar i serveix per oferir suport als dits segons amb quines tècniques es toqui. Quan està situada sobre les cordes se li diu thumb rest
L’altre baix de Fender de gran èxit és el Jazz Bass, llançat el 1960 i abreviat el “J-bass”. Les principals diferències amb el Precision són el seu màstil una mica més estret i de perfil més arrodonit, que molts músics van trobar més fàcil de tocar, el cos amb una forma una mica diferent perquè fos més còmode de tocar estant assegut, i l’ús de 2 pastilles de bobina simple, al centre i al pont. Té 3 controls de potenciòmetre, un de volum per cada pastilla més un de to màster, col·locats en una petita placa metàl·lica separada de la colpejadora de plàstic.
El so és més agut i brillant que el del Precision, amb més harmònics de freqüències mitges i altes, i el fet de tenir 2 pastilles proporciona força més versatilitat sonora. És per tant també més adequat a tècniques més modernes com el slapping o el popping que emfatitzen els tons més aguts.
Chris Squire tocant un Jazz Bass
Un Jazz particularment famós va ser el d’en Jaco Pastorius dels Weather Report, que cap al 1970 li va eliminar els trasts i va popularitzar aquesta modalitat (el primer baix sense trasts comercial va ser però L’Ampeg AUB-1 del 1966). Pastorius va eliminar també la placa colpejadora, deixant només la petita placa metàl·lica per els controls de volum i to i la sortida del jack.
Altres baixistes que han utilitzat el Jazz Bass en major o menor mesura són John Paul Jones dels Led Zeppelin, Chris Squire del Yes, Greg Lake d’ELP o Geddy Lee dels Rush.
També es van llançar versions Fretless sense trasts i de 5 cordes, així com versions amb màstil de 22 trasts. Actualment també hi ha algunes versions del Precision amb 2 pastilles, la normal partida al centre i una de Jazz Bass al pont.
Geddy Lee tocant un Jazz Bass
Dos altres baixos de Fender que no van tenir massa èxit al seu moment però són històricament importants són el Fender Bass VI de 6 cordes llançat el 1961 i el Bass V de 5 cordes llançat el 1965, que encara que ho pugui semblar pel nom, no tenien massa en comú.
El Bass VI (originalment anomenat només Fender VI) era una mena d’híbrid entre baix i guitarra, i visualment s’assemblava més a una guitarra barítona que a un baix. Les guitarres barítones tenen un màstil més llarg, amb una longitud d’escala d’unes 27 polzades (en lloc de l’estàndard de guitarra que està sobre les 25 polzades), utilitzen cordes de tipus guitarra però s’afinen de manera diferent, normalment una quarta més greus que una guitarra. El Bass VI tenia una longitud d’escala de baix d’escala curta (30 polzades), cordes i afinació de baix, però per la resta semblava més emparentat amb la guitarra Fender Jaguar que no pas amb els baixos de 4 cordes, tenia fins i tot un pont amb barra de tremolo, cosa molt inusual en un baix (no va ser el primer baix de 6 cordes, Danelectro ja n’havia tret un semblant el 1956).
El Bass V per la seva banda sí va ser el primer baix de 5 cordes, però no va tenir èxit i es va deixar de fabricar el 1971. Els baixos de 5 cordes però sí van guanyar popularitat a partir dels anys ‘80 i avui en dia són molt comuns. El Bass V diferia dels baixos de 5 cordes actuals en que la 5ª corda s’afegia a les 4 normals per tocar notes més agudes, mentre que el patró modern habitual és el contrari, la 5ª corda afegeix notes més greus.
Fender també ha fabricat altres models de baixos com el Telecaster Bass, el Mustang Bass o el Jaguar Bass, però cap d’ells no ha tingut l’èxit dels Precision i Jazz.
Roy Babbington dels Soft Machine tocant un Fender Bass VI
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Ja us heu llegit les ressenyes dels lectors?
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997