Al meu llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, del qual aquesta sèrie d’articles són petits extractes, el contingut està organitzat en seccions (teclats, guitarres i baixos, bateries i percussions, altres…) i en ordre més o menys cronològic, amb el propòsit d’anar repassant diversos aspectes de la història del Rock Progressiu alhora que vaig repassant la dels instruments, ambdues en paral·lel. Però per a aquests articles solts per al web de Tòtum Revolutum, que s’aniran publicant de mica en mica, trobo que és millor anar alternant continguts i anar barrejant una mica de tot, diferents classes d’instruments i no necessàriament en un ordre determinat.
I d’aquesta manera, havent ja dedicat els 3 articles anteriors a instruments de teclat, l’article d’avui el dedico a un instrument únic que tots els fans del Progressiu clàssic hauran vist, el baix de triple màstil fet famós per en Chris Squire dels Yes.
La història d’aquest impressionant instrument comença el 1974 quan en Rick Wakeman estava preparant el seu àlbum en solitari The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table, que va sortir el 1975. El Rock Simfònic estava al seu zenit i els grups capdavanters semblaven estar embrancats en una cursa a veure qui la feia més grossa. Els temes eren cada cop més llargs i complexos, els conceptes temàtics més abstractes i intricats, les gires més pomposes i espectaculars… res no semblava un excés.
A la gravació del disc en estudi el seu baixista d’aleshores Roger Newell, membre de l’English Rock Ensemble que acompanyava a Wakeman en aquell període, va utilitzar baixos normals (sobretot Rickenbacker), però per a la gira que seguiria l’àlbum, Wakeman volia alguna cosa espectacular que superés tot el que s’havia vist fins aleshores. Els instruments de doble màstil ja s’havien fet populars i va pensar en un baix de triple màstil. Wakeman pagaria l’instrument i en Roger Newell el tocaria.
Roger Newell amb el Wal de triple màstil el 1975
Newell coneixia els luthiers Ian Waller i Pete Stevens, que fins aleshores només havien fabricat un baix de nivell professional per en John G. Perry baixista dels Caravan, l’anomenat Wal model W1111, i els va traspassar l’encàrrec d’en Wakeman malgrat la seva poca experiència. Els tres (Newell, Waller i Stevens) es van posar mans a l’obra per dissenyar l’instrument i decidir totes les especificacions.
El Wal W1111 construït per en John G. Perry. Fixeu-vos en el detall exclusiu de la placa colpejadora, feta de cuir gravat a mà
Inicialment van considerar un veritable baix de triple màstil que tindria un baix de 4 cordes amb trasts (amb l’afinació estàndard EADG), un també de 4 cordes sense trasts però amb línies al diapasó per marcar les posicions (que s’afinaria DGCF especialment per tocar el tema Merlin the Magician), i un de 8 cordes ordenades en 4 parells, però van veure que l’instrument seria massa pesat i van decidir substituir el màstil de baix de 8 cordes per un de guitarra normal de 6 cordes, estil Fender Telecaster, força més lleuger. En aquella època, si bé en Jaco Pastorius dels Weather Report ja havia començat a tocar el seu Fender Jazz al que li havia tret els trasts, els baixos sense trasts eren encara una cosa molt inusual, i Newell no n’havia tocat mai cap i va haver d’aprendre i practicar aquesta tècnica, i per això va voler que el diapasó tingués línies marcant el que serien les posicions dels trasts.
El màstil de guitarra es va col·locar a dalt, el màstil de baix amb trasts al mig, i el sense trasts a sota. Les pastilles dels baixos eren unes Fender del model Mustang modificades, les de la guitarra eren les estàndard d’una Fender Telecaster, els ponts també eren de Fender, les clavilles eren Schaller, i una característica singular era l’enorme placa colpejadora feta de cuir gravat a mà, que Waller i Stevens ja havien utilitzat al W1111. Curiosament no li van donar cap nom de model específic, de manera que se’l coneix simplement com “el Wal de triple màstil”. Sens dubte el colossal instrument va ser un element molt espectacular a aquella gira d’en Wakeman.
El Wal de triple màstil. Aquí el veiem ja després de la modificació que Squire va fer al màstil de guitarra, substituint les 6 cordes normals per 3 parells
Squire tocant el Wal de triple màstil el 1977
Wakeman va tornar als Yes al Novembre del 1976 i va oferir a Newell comprar l’instrument, però el triple màstil s’havia fet famós i es cotitzava a un preu força més alt del que havia costat fabricar-lo i que Newell no podia pagar, i en Wakeman se’n va emportar l’instrument, cosa que a Newell no li va sentar gens bé, doncs pensava que ell devia ser considerat en cert sentit com a co-propietari, donat que ell l’havia dissenyat i parit conjuntament amb Waller i Stevens.
Quan els Yes preparaven la gira de l’àlbum Going For The One del 1977, Wakeman va pensar que el Wal podia ser adequat per en Chris Squire per tocar el llarg tema Awaken, que requeria força versatilitat sonora. Squire va estar immediatament d’acord, va ajustar l’afinació a aquest tema i de seguida als concerts de Yes d’aquella gira el Wal de triple màstil es va convertir en l’instrument estrella quan tocaven Awaken. Squire va canviar també la configuració del màstil superior de guitarra, instal·lant-li 3 parells de cordes juntes (amb afinació ADG) tal com es fa a les guitarres de 12 cordes o als baixos de 8 cordes que també les tenen organitzades com 4 parells, en que cada parell està afinat en octaves.
Quan Wakeman va marxar un altre cop del grup a principis del 1980, el Wal s’havia ja convertit en una icona associada a Chris Squire tocant Awaken, i en Rick va decidir donar-li l’instrument perquè pogués seguir utilitzant-lo amb Yes.
El Wal original era molt pesat i a més tècnicament no era res de l’altre món, i un cop acabada la gira Union el 1992, Squire va decidir canviar-lo. Al Japó hi havia un luthier anomenat Hiroshi Kid que havia construït 2 rèpliques del Wal, més lleugeres i tècnicament modernes, i Squire li va comprar una d’elles (l’altra se la va quedar Kid després de demanar-li a Squire que la signés). Squire va seguir utilitzant la rèplica japonesa i va donar el Wal original a Hard Rock Cafe, que el van tenir molt temps al seu local de Nova York però crec que més recentment l’han anat rotant per diversos dels seus establiments.
Tres dels baixos emblemàtics d’en Chris Squire, el Wal de triple màstil, el Rickenbacker 4001 (estrictament parlant era un RM 1999) i el Mouradian CS74
Wal va seguir fabricant baixos i van anar guanyant-se una excel·lent reputació, i han estat utilitzats per baixistes famosos com ara John Entwistle dels The Who, Percy Jones dels Brand-X, Geddy Lee dels Rush o més recentment Colin Edwin dels Porcupine Tree.
Geddy Lee amb un Wal Mk I el 1988
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. I si heu d’anar pensant en regals per Nadal o Reis, ja sabeu!
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997