Jazz
ECM Records · 16 d’octubre del 2026
«Certi Angoli Segreti» ocupa onze minuts i trenta-nou segons i és el primer que sona. Enrico Rava la va gravar per primer cop el 1998 i aquí torna amb la trompeta al davant i la guitarra de Francesco Diodati fent-li el color, fins que Diodati mateix arrenca un solo amb una distorsió aspra que en un disc d’ECM no s’espera. És el tall més llarg i marca com va la resta: temes que no s’acaben on sembla que s’han d’acabar.
El grup es diu Fearless Five i hi toquen cinc músics més el convidat. Rava, la trompeta; Francesco Diodati, la guitarra; Matteo Paggi, el trombó; Francesco Ponticelli, el contrabaix; Evita Polidoro, la bateria, i també hi canta. El convidat és Joe Lovano, amb el saxo tenor i el tárogató, una canya hongaresa que no és instrument habitual aquí. Lovano i Rava ja havien coincidit en disc a «Roma» (ECM, 2019), gravat en directe. Aquí hi escriuen tots: Lovano signa «Sun Rava», deu minuts i quaranta-tres segons de possibilitats obertes, i «Tone, Shape and Colours», una improvisació lliure a partir d’un riff seu; Diodati porta «Sin Peso», una balada amb aire de bolero; Polidoro, «Le Mie Gambe», en tres per quatre, on la bateria canta.
La gràcia d’aquest repartiment és que el disc no sona a sessió de ningú. «Le Mie Gambe» dura tres minuts i onze segons i és l’únic lloc on la veu es queda sola al davant; «Ça va sans dire» en fa tres i vint i passa com una nota al marge entre la improvisació lliure i «Bowery Dance». Quan els dos vents es posen a l’uníson —a «Bowery Dance», que arrenca electrificada i amb el baix a dobles cordes— se sent per què Rava va voler Lovano i no un altre: toquen la mateixa frase amb dues dureses diferents.
En un disc on tothom hi porta música nova, les tres peces que hi aporta Rava —«Certi Angoli Segreti», «Hitchcock at the Beach» i «Bowery Dance»— ja les havia gravades abans, i són vint-i-un dels cinquanta-cinc minuts. Rava va fer vuitanta-set anys l’agost. El que empeny el disc cap endavant ho escriuen els altres; el que el sosté és ell tornant a passar per casa seva. Nou talls, mescla de Stefano Amerio, i una portada de Max Franosch que és un ocell blanc i una estela en un cel gris.
Valoració: 8.6/10
Text d’Aina Torrents