Redactor : Carles Pinós
Fotografíes : Jordi Amela(@amela_photo_concert)
Josep Mas i Portet (1954), més conegut com a Kitflus és un dels músics més importants del nostre país. El pianista, compositor, arranjador i productor, amb més de 50 anys de trajectòria musical a les seves esquenes, mític músic de l’escena del Rock Laietà al grup Iceberg i membre fundador d’una de les bandes fonamentals del jazz-rock al territori, Pegasus, presentarà el seu nou projecte musical el proper dimecres 29 de novembre en el marc del 55 Voll-Damm Festival Jazz Barcelona 2023 a la sala Luz de Gas. Tòtum Revolutum Press ha tingut el plaer de poder compartir una estona amb el músic conversant sobre el seu nou projecte, la seva trajectòria i sobre el seu punt de vista del món musical.
TRP: Sr. Mas, o prefereix que li digui Kitflus, que ens pot explicar d’aquest nou projecte?
Josep…però tothom em diu Kitflus. El nom de Kitflus va aparèixer d’ençà que tenia 16 anys. Jo estava tocant amb el Tony Ronald, el de ‘Help, Ayúdame...” i va venir el seu germà d’Holanda, que no parlava Castellà ni res, i, no em diguis per qué… he de començar abans. Amb 15 anys vaig entrar amb el Frank Dubé en un projecte que es deia Proyecto A i allà el pianista es deia ‘Kisguei’ perquè el que hi havia abans era el ‘Kisguei’, els músics tenien noms rars, sobrenoms. Aquest ‘Kisguei’, a l’entrar a la banda de Tony Ronald, el seu germà ho va deformar a ‘Kitflus’, i no vol dir res, ni en Holandès ni en cap idioma; jo em vaig deixar anar i de Joseps n’hi ha molts i de ‘Kitflus’ segur que no n’hi ha cap. I al cap dels anys es va quedar Josep Mas Kitflus, com si fos un segon cognom. Normalment, em diuen ‘Kitflus’, el Serrat em diu ‘Kit’ però la meva dona em diu Josep.
Quan vaig acabar l’última gira amb el Serrat ‘El Vicio de Cantar’, que es va acabar el desembre de l’any passat, tenia al cap la corda, els instruments de corda sempre m’han agradat molt, i ja tenia la idea de fer temes meus amb piano acústic i quartet de corda. Cap al gener, tenint en compte que ja no tenia la gira i que Pegasus es va acomiadar fa un any, vaig decidir fer un projecte personal amb la idea del piano i quartet de corda i ho vaig titular Kitflus Ensemble, un nom que significa un grup, i vaig començar a treballar 12 temes, els quals tots són originals meus (més antics o més nous) i 1 o 2 versions.
TRP: El format d’aquest nou projecte és de piano acústic acompanyat d’un quartet de corda. Ha volgut fugir de la seva etapa més electrificada amb Pegasus o es tracta d’una evolució natural de la seva proposta musical?
No he volgut fugir de la meva etapa més electrificada, jo tinc un disc que vaig fer que es diu Kitflus Kuartet, allà era un trio i el quart element era un cello, els instruments de corda m’agraden molt, és una evolució natural. Em feia il·lusió fer aquest projecte amb un quartet de corda, que no és fàcil. Espero que agradi.
TRP: Es treballa diferent amb un quartet de corda respecte a fer-ho amb un format de grup tradicional amb baix i bateria?
És totalment diferent, lo de la corda està totalment escrit, el que toquen elles està escrit fins l’última nota, però el que toco jo hi ha una part important d’improvisació. Aleshores, elles han de ser un motor, fan de tot, de baix, de bateria…elles són tot el suport, jo puc anar jugant, és difícil, però és un repte. Tot natural i acústic, és molt original, la música que faig jo, et pot agradar o no, però té una personalitat, entra amb coses més clàssiques, amb el jazz…no té idioma, és purament música. La idea de presentar-ho al Festival de Jazz de Barcelona és que es pugui vendre a qualsevol festival de jazz del món.
TRP: L’any 2004 va publicar un disc anomenat Kitflus Kuartet, on el seu piano queda acompanyat de la percussió de Roger Blàvia, el baix de Rafael Escoté i el violoncel de Manuel M. Del Fresno, considera que aquest Kitflus Ensemble està directament relacionat amb Kitflus Kuartet?
Vaig voler fer un disc a part de Pegasus amb un projecte que es va dir Kitflus Kuartet, d’aquest projecte agafo algun. És una progressió de tot allò.
TRP: Hi haurà llançament discogràfic d’aquest nou projecte? En cas afirmatiu, en quins formats? Quins seran els seus projectes futurs?
La meva idea és gravar-ho en directe a la sala Luz de Gas i, en principi, sortirà per les plataformes digitals. De moment no tinc pensat treure-ho en disc, l’edició en discos avui en dia no val la pena…potser algun vinil…però CD segur que no.
La primera cosa és aquesta, a veure si rutlla i puc fer molts concerts, l’altra cosa que ja he muntat i que ja vaig fer una actuació és Les cançons de Serrat sense Serrat, que, de fet ja ho vaig fer amb 2 pianos, el Ricard Miralles, que és l’altra persona que ha treballat durant molts anys amb el Serrat, i jo mateix. El projecte ja el vam fer, està gravat, hi ha un vídeo però aquesta vegada l’he volgut fer més pop i amb el David Palau a la guitarra, guitarrista que també ha tocat molt amb el Serrat. En lloc de dos pianos acústics es farà piano acústic o elèctric i guitarra elèctrica.
Un altre projecte és amb la meva dona, Joana Amaro té un grup de heavy, Amaro, tenen diversos discos i ara estan preparant un disc (jo els hi he produït algun). Ella també ha muntat un duet i ella canta boleros clàssics. Hem fet alguna actuació on la primera part jo toco el piano i la segona part a duet tocant boleros.
Tinc un altre projecte amb un cantautor de flamenc, Pedro Castro, que ja fa temps que treballo amb ell, que vol muntar un espectacle, però falta diners per fer-ho. Es tracta d’un espectacle amb ballet flamenc, varies persones, una coreografia…és un espectacle que ja està dissenyat però per posar-ho en marxa falta algú que posi els diners.
On estic centrat ara mateix és amb el quartet, ho veig viable i musicalment molt interessant, té pes i crec, sincerament, que pot entrar en qualsevol festival de jazz del món.
TRP: Vostè és un músic total: pianista, compositor, músic acompanyant, professor, arranjador, productor i, a més, té el seu propi estudi de gravació Kitflusound. Amb quina faceta s’identifica més?
Gaudeixo molt amb la meva feina, amb la meva professió, aleshores gaudeixo amb totes les meves facetes tot i que on més m’agrada és quan toco, quan em poso en la pell d’intèrpret. Però també gaudeixo quan faig un arranjament. Si estic composant, sobretot si és per imatge, també gaudeixo. M’ho passo bé! SI he de triar alguna cosa, tocar.
TRP: El passat 2 de setembre, en el marc del Mas i Mas Festival es va celebrar el concert 50 anys de Zeleste on la Barcelona Art Orchestra va re-imaginar temes de grups de la Música Laietana com Iceberg, entre els quals van interpretar una selecció de temes del disc Tutankhamon de 1975. Va assistir?
Jo hi havia de ser. N’han fet un parell, el primer el van fer l’any passat al Palau i em van avisar per tocar, encara no estava de gira amb el Serrat. En aquest segon em vaig despenjar, en el concert que es va fer a la sala Barts jo estava a la Sala Apolo fent el de la Lola Flores, em van encarregar que muntés un grup, no havia de tocar, però al final vaig arribar a un acord i ho vaig fer. El projecte va ser fantàstic i estava molt bé, però la promoció va ser nefasta, la gent no se’n va assabentar, va estar quatre setmanes de dijous a diumenge, primer hi havia poca gent, després va vindre més… El Teatre Apolo i d’altres teatres de Barcelona ho gestiona una empresa de Madrid que gairebé no va fer promoció, no es van entendre la productora. I l’empresa gestora.
Què en pensa de la Música Laietana? Considera que s’ha fet un just reconeixement a tot aquest llegat musical?
Nosaltres no estàvem exactament dins de la música laietana, el que passa és que era la mateixa època, la música laietana eren els grups que van sortir de Zeleste, nosaltres no vam sortir d’allà tot i que vam tocar molt en aquell local. En aquella època, que no tornarà mai i va durar uns cinc anys (l’època de la transició) es van començar a fer festivals de 24 hores per tot el país, el Canet Rock, a Burgos, a Andalusia, a Galícia, a tot arreu s’anaven fent festivals i en aquests festivals compartien escenari tota mena de músics, hi havia els Iceberg, Triana (Rock andalús), Alameda que també era Rock andalús, l’Orquestra Mirasol que era més Latin, hi havia alguna cosa més clàssica, el Jordi Sabatés, grups més heavies com Leño, els Bloque, el públic era el mateix i vivien la música com ha de ser, com una. Això es va acabar quan es va començar a etiquetar.
El sistema ho va portar així, la política també, van començar a dividir, aquí amb la Música Laietana, a Madrid amb la Movida Madrileña, etc. I políticament es va aprofitar, feien campanya de la causa política arrel de la música però sense importar-li la música, simplement com a bandera de promoció. També els mitjans de comunicació van ajudar a desfer-ho tot amb les ràdio fórmules, abans existien els 40 principals i Iceberg va arribar a ser nº1 dels 40 principals amb un tema que es deia La Flamenca Elèctrica, inimaginable!
No s’ha fet reconeixement, en aquest país l’àmbit cultural és molt difícil, la gent que ha fet coses, llevat de casos concrets com el Serrat, no és valorada. Les coses que no han sigut tan comercials es perden. Des d’aquest punt de vista, jo mateix, que porto més de 50 anys tocant, component i fent projectes, sense estar retirat, em costa molt, el que costa més és vendre coses originals, he de moure molt per aconseguir un concert.
TRP: Vostè va començar la seva carrera molt jove, abans d’Iceberg ja havia treballat molt en el món musical, havia aparegut a projectes com Proyecto A de Frank Dubé i com a músic acompanyant del cantant Tony Ronald on, curiosament va conèixer a la resta de membres del grup Iceberg abans de la seva fundació. Què recorda de tota aquella època?
El Proyecto A va ser el principi, quan vaig arribar a Barcelona amb quinze anys, abans havia tocat a Mollet del Vallès. Jo havia començat a estudiar als sis anys, amb la Srta. Sunyer, a Mollet del Vallès i cada any m’anava a examinar al Liceu de Barcelona. Mentre estava a Mollet vaig fer les meves primeres aparicions amb un grup que es deia ‘Los Estoicos’, un altre que es deia ‘Cuarto Mundo’, amb 12-13 anys vaig tocar en un grup que es deia ‘Folk 3’ on tocava la guitarra i cantava, vaig fer 4 cursos de guitarra. A l’acabar el batxillerat elemental als 14 anys me’n vaig anar a viure a Barcelona.
Tots els membres d’Iceberg ens coneixíem, però vam coincidir tots amb Tony Ronald. El Tony Ronald portava una banda molt bona i un equip molt bo, en aquella època era del més destacat, cuidava molt els equips de so, era holandés. Per exemple, jo com a teclista, sort d’ell, vaig ser dels primers en tenir aparells com el Mini Moog; a Espanya n’hi havia 2, un que el tenia jo que el va portar el Tony Ronald i l’altre el tenia el Teddy Bautista (Canarios). Vaig ser dels primers en tenir un piano Fender Rhodes.
TRP: Encara conserva algun d’aquells sintetitzadors? Podria muntar una sala annexa com a museu.
Encara en conservo algun. Els he tingut tots, molts els he perdut i això que alguns estan buscadíssims, molt s’ha anat diluint amb el pas del temps i pels espais on he anat circulant. Si els hagués conservat tots podria fer aquesta sala perquè alguns van buscadíssims. Els he tingut tots, com els primers sintetitzadors polifònics.
Això em va servir molt, ja que em vaig convertir en músic de sessió, a Barcelona es gravava moltíssim, és on es trobaven els millors estudis de gravació. Les companyies de discos multinacionals estaven a Barcelona, l’EMI tenia el seu estudi, la CBS (Columbia), Belter també va ser potent, que després va ser Horus, la gran majoria estaven aquí. Com que jo era músic que llegia partitures i podia fer la base amb el piano acústic i, a més, tenia tots aquests aparells que estaven de moda per fer els ‘recordings’, en aquella època vaig gravar molt. Hi ha un organisme que es diu AIE (Asociación de Intérpretes y Ejecutantes), que registra els temes que has tocat, jo tinc registrats uns 6.000, molta part és d’aquella època. Va servir per agafar molta experiència.
En aquella època tots érem músics de sessió, vivíem de gravar, ara, amb les noves tecnologies el músic de sessió no existeix.
TRP: Com va sorgir la idea de formar Iceberg?
Tocàvem junts i vàrem prendre la decisió de formar un grup tots junts. Max i jo érem els que componíem, el Primi al baix, l’únic que no hi havia estat en aquell moment era el bateria Jordi Colomer, jo vivia amb ell. El Jordi Colomer va ser una persona que, quan vaig arribar a Barcelona amb 15 anys, tenia una habitació llogada a la Plaça Reial compartida amb mi, ens vam fer molt amics. En el primer disc hi havia un cantant, Àngel Riba, en el segon disc ja era instrumental.
TRP: Com es va produir el canvi del primer al segon disc?
(Riu) És una tonteria, en el primer disc hi havia melodies cantables, lletres amb molta sàtira contra el sistema, etc. En el segon disc, les melodies no eren cantables, ens complicàvem molt la vida, canvis de temps… el cantant, que també tocava el saxo, va actuar en un parell d’ocasions i després es va fer mànager, va ser un procés bastant natural.
TRP: El seu estil capitalitza influències de la música clàssica (o acadèmica), jazz, rock… Quina és la seva formació musical i com ha anat evolucionant la seva forma d’entendre la música amb el pas dels anys?
Vaig començar amb la música clàssica, però de seguida em va interessar les músiques en les quals es pogués improvisar tot i que a mi les etiquetes no m’han agradat, la música és una. Quan em pregunten quina música faig jo contesto que faig un còctel vivencial, una definició que m’agrada molt perquè tot músic que fa coses és un còctel entre el qual has après, el que has sentit i el que has viscut. Jo tocava cada any a Tiana, al Casino, en un festival que es deia Festival de Jazz y Otras Músicas, em feia molta gràcia el concepte de Otras Músicas, en fi…
TRP: La seva trajectòria ha estat molt vinculada al món de la televisió i l’audiovisual, ja des de l’eclosió d’Iceberg amb la sintonia del programa de TVE Popgrama, Teverano amb el mític programa Musical Express o el seu pas per TV3 component, entre d’altres, la banda sonora de la sèrie Poblenou o el molt popular Per molts anys del Club Super3. Com valora aquesta faceta?
Una de les primeres aparicions va ser a la pel·lícula Bilbao de Bigas Luna amb el tema Sentiments del disc Sentiments d’Iceberg. Respecte a Teverano, vaig ser molt amic del Josep Maria Bardagí, de fet vàrem coincidir amb la banda del Joan Manuel Serrat… De música per encàrrec he fet moltes coses, una de les primeres sintonies per TVE que vaig fer va ser Rockopop, era revolucionària perquè les imatges eren d’animació, apareix, entre altres feines meves, a la meva web www.kitflus.com
A TVE 3 vaig fer moltes coses, el Club Super 3 des del principi, el famós Per Molts Anys, totes les músiques de la primera època del Club Super 3 (nadales, etc.) les vaig fer jo, la música del Telenotícies, el rellotge… Tinc un disc editat, que jo no el tinc, que es diu Poblenou, el Poblenou va ser la primera telenovel·la de TV3.
Vaig fer 1 Operació Triumfo perquè treballava molt per Gestmusic, quan hi havia el Josep Maria Mainat i el Toni Cruz, ara ja no hi són. Vaig fer l’únic Operación Triumfo on apareixien músics en directe. També vaig fer molts Caps d’Any a TV3, La Marató, primer va començar el Josep Maria Bardagí, es va morir i la vaig fer jo 3 anys amb orquestra.
Amb el tema Anys i anys, va haver-hi algun espot d’un producte que no me’n recordo que es volia fer servir, però TV3 es va negar perquè ho vinculava al Club Super 3 i a TV3, jo volia que fos una cosa popular, una cançó d’aniversari en català, una cançó genuïna d’aquí, jo tinc el 50% d’autor, la lletra no és meva, la van escriure guionistes de TV3. Si s’hagués desvinculat de TV3 seria molt més popular.
TRP: Per acabar, quina música escolta en l’actualitat? Què pensa sobre l’estat actual de la indústria musical?
Quan escolto música és quan vaig al cotxe, sobretot la ràdio, 40 Principales, Cadena 100, Europa FM, vaig donant voltes i escolto tota mena de música. El règim normal de cada dia escolto el que he de fer, no escolto molta música. Ara es fan coses molt bones, tot i que es fan coses en l’actualitat que no és música, no és que m’ho carregui, però hi ha coses que no es poden catalogar com a música. La música ha de tenir més ingredients: hi ha la part rítmica, la lletra és important (diguin coses més interessants o menys), les veus tenen molta importància, però falta harmonia, com per exemple la música urbana que es fa ara, tot plegat queda molt coix. Em sembla molt bé que hi sigui, però que sigui l’únic que existeix per a la joventut.. Es consumeix això perquè és l’únic que els hi han donat i no saben res més, no hi ha cultura, no hi ha una cultura musical. No hi és perquè no els hi han deixat, el que els hi ofereixen és el que consumeixen, com que és fàcil i a la indústria els és igual que duri molt o poc, el que importa és el consum ràpid.
La distribució ha canviat molt, el CD ja quasi no existeix, ja no es venen cotxes amb reproductor de CD, el cassette va desaparèixer fa temps, l’únic suport que queda és el vinil pels romàntics, ara tot és digital. Digital i consumir un tema, o 15 segons… És un problema pels músics i pels autors, del que veuen, encara menys. Les entitats de gestió on es gasten més diners és en temes legals per intentar que el percentatge de drets d’autor sigui una mica més digne, ara són totalment indignes. Si es poguessin ajuntar tots els autors espanyols, de totes les músiques, en una mateixa plataforma, passant de Spotify o similars, de cobrar 1000 cobrarien mils de milions amb el mateix. Això anirà canviant, però és molt lent lluitar contra les grans màfies, les plataformes tenen molta potència.
La música ha canviat molt, la situació és molt dura, la indústria ha canviat… el músic professional, que soc jo, encara que sigui la meva passió és la meva professió. He viscut d’això des dels quinze anys fins ara que tinc 69, però ha canviat tot molt i és difícil, tocar i cobrar és un luxe.
Ha sigut un plaer entrevistar-lo i poder conversar amb vostè. Li desitjo molta sort amb la presentació del Kitflus Ensemble i amb els seus futurs projectes professionals