Jazz
OA2 Records · 16 d’octubre del 2026
El disc es tanca amb «Hyakki Yagyo (Night Parade of 100 Demons)», on Carl Clements agafa el saxo soprano i hi gira per sobre d’un compàs de set per quatre, i el tall anterior porta el nom d’Okiku, un dels fantasmes més coneguts del Japó. Entremig hi ha nou peces que Fumi Tomita va escriure a partir d’un llibre d’estampes japoneses que li va regalar la seva dona, i que va enregistrar amb el seu quartet el 15 i el 16 d’agost del 2025 als Northfire Studios d’Amherst, a Massachusetts.
Tomita és contrabaixista, compositor i professor del programa de jazz de la Universitat de Massachusetts a Amherst, i va néixer a Nova York de pare japonès i mare xinesa-americana. Hi va arribar pel rock, i concretament pel progressiu de finals dels setanta i principis dels vuitanta: d’allà a la fusió, i de la fusió al piano, a la guitarra i finalment al baix, que és l’instrument amb què va entrar al programa de jazz de la McGill de Montreal. «Yokai» és la peça germana de «The Elephant Vanishes» (2019), on llegia contes de Haruki Murakami, i surt de la mort del seu pare el 2023: buscava música espiritual «d’una manera que s’adigués amb com toco jo», explica, i la va trobar en aquells monstres que havia vist a les màscares i als logotips del Japó.
La idea es nota sobretot en com està repartit el quartet. Clements no fa servir dues vegades el mateix instrument per a la mateixa criatura: toca el tenor a tres talls, la flauta a dos, l’alto a «Kiyomori» i el soprano al final, i a «Daija» i a «Okiku» no hi toca. El canvi de timbre és el recurs principal del disc i és el que acaba donant cara a cada bèstia. A «Amabiko (Sea Lad)» la flauta fa de cant seductor contra el paisatge de guitarra de Jason Ennis; a «Kitsune (The Fox)» qui es queda sol és el baix de Tomita, amb un solo llarg i greu; «Betobeto san» comença amb una melodia d’anar a pas lent i acaba desmanegada, i «Daija (Monster Snake)» va i ve com el bitxo del títol, provant una idea melòdica i deixant-la per una altra. A «Okiku», sense Clements, el tall es queda en mans de les escombretes de Gary Fieldman.
El que no acompanya el disc és justament el que l’ha engendrat. La música surt d’unes estampes del segle XIX i l’edició només en dona els títols en rōmaji amb una glossa entre parèntesis; Tomita ha programat una gira on les peces es veuen i s’escolten alhora (Hartford, Brooklyn, Amherst, Springfield, Rochester, i una conferència a Stanford el febrer del 2027), de manera que la versió completa de l’obra existeix i no és la que es ven. A sobre, la nota de premsa del segell descriu un tall que no hi és: «Raiju (Thunder Beast)», amb la seva trajectòria rítmica de bola de llamp, no consta ni al catàleg d’OA2 (OA2 22259) ni a la botiga ni a la ressenya. La criatura més vistosa de l’argumentari del disc és l’única que no s’hi pot escoltar. Mark Alan Miller el va gravar i Warren Amerman el va mesclar i masteritzar als Rotary Records de West Springfield. La gira on les estampes es veuen mentre sonen comença a Hartford; la de Stanford, el febrer del 2027, és una conferència.
Valoració: 7.8/10
Text d’Aina Torrents