El guitarrista de Soundgarden ha donat les primeres pistes serioses sobre com sonarà el disc que ell, el bateria Matt Cameron i el baixista Ben Shepherd estan construint a partir d’enregistraments que van fer amb Chris Cornell abans de la mort del cantant, el 2017. Ho ha explicat en una entrevista a la cadena KOMO News, on ha resumit el resultat amb una imatge que val per tota una descripció: si algú es pot imaginar una cançó de bressol aparellada amb psicodèlia, diu, allò s’hi acosta força. Hi ha, també, la part menys atractiva de la notícia: encara no hi ha data de sortida.
El procés ha anat exactament al revés de com es fa un disc. Les cançons estaven essencialment escrites i hi havia les veus i part de les bateries, però no les interpretacions; en comptes de partir d’una maqueta i anar-hi afegint capes, els tres supervivents han hagut de desmuntar el material i tornar-lo a muntar peça a peça. Thayil en parla com d’una feina de caràcter «forense», i admet que hi conviuen el plaer de reescoltar hores de material amb la pressió constant de fer justícia a l’obra d’un amic. A la producció hi ha Terry Date, que ja havia signat «Louder Than Love» (1989) i «Badmotorfinger» (1991), i la mescla l’ha portada Joe Barresi. El que frena la publicació no és musical sinó contractual: han passat tants anys que els compromisos amb la discogràfica havien caducat i s’han de tornar a negociar de zero, amb tot el que arrossega de calendari de promoció i de producció.
Convé recordar per què aquest disc importa més enllà de la commoció. Soundgarden van ser el primer grup de l’escena de Seattle a fitxar per una multinacional, el 1988, quan encara venien de Sub Pop i de SST, i van ser també els menys ortodoxos de tota aquella generació: afinacions obertes, compassos que no quadren —«Spoonman» i «Outshined» en 7/4, «My Wave» en 5/4— i un pòsit de Black Sabbath i de rock progressiu que els separava de la resta del que es va acabar etiquetant com a grunge. Amb «Badmotorfinger» (1991) i «Superunknown» (1994) van demostrar que aquella raresa harmònica podia vendre milions de còpies sense suavitzar-se. Es van dissoldre el 1997, van tornar el 2010 i van deixar «King Animal» (2012) com a últim disc publicat en vida de Cornell. Que aquestes gravacions hagin trigat nou anys a arribar fins aquí no és per manca de ganes: hi va haver pel mig un litigi per la propietat del material entre els tres músics i l’hereva del cantant que va mantenir-ho tot bloquejat, i només un cop resolt s’ha pogut tornar a entrar a l’estudi.