Avui li toca el torn a un altre instrument de teclat que es va convertir en una icona del Rock Progressiu clàssic, sobretot en mans del genial Keith Emerson dels Emerson, Lake & Palmer (ELP), els sintetitzadors modulars Moog.
La història dels sintetitzadors musicals és una mica borrosa, perquè no existeix una definició única, inequívoca i unànime del que és o no és un sintetitzador. Des dels inicis del S. XX van començar a aparèixer aparells elèctrics o electrònics que generaven sons, com ara el Telharmonium (1897), l’Ondes Martenot (1928), el Theremin (1928) o el Trautonium (1930), però no se’ls acostuma a considerar “sintetitzadors” en el sentit modern del terme sinó més aviat avantpassats.
Alguns consideren l’orgue Hammond (del 1934) “un sintetitzador electro-mecànic”, però normalment no entra tampoc a la llista de sintetitzadors.
L’instrument que sí ja molts consideren el primer sintetitzador electrònic és el Hammond Novachord del 1939, un impressionant instrument molt avançat al seu temps que utilitzava síntesi sostractiva (la que farien servir quasi tots els sintetitzadors del anys ’60 i ’70) i que sorprenentment era completament polifònic, una cosa que no es va tornar a aconseguir (de manera comercialment viable) fins passats 36 anys! Era molt complex i caríssim, i com tots els aparells electrònics d’aquella època funcionava amb vàlvules (tubs de buit), per la qual cosa també hi ha gent que rebutja considerar-lo un veritable sintetitzador modern doncs reserven aquest terme per a instruments funcionant ja amb transistors.
El Hammond Novachord del 1939
Els primers sintetitzadors ja de transistors van ser desenvolupats pels americans Bob Moog i Don Buchla (independentment per separat) a la 1ª meitat dels anys ’60, seguint conceptes que el 1960 havia ideat l’alemany Harold Bode. Tots dos Moog i Buchla van optar per la síntesi sostractiva i van desenvolupar els seus models pràcticament en paral·lel, i si bé els principis de funcionament eren molt similars i ambdós van construir sistemes modulars, els instruments de Buchla eren més experimentals i finalment va ser el concepte de Moog el que es va imposar amb més èxit. Una important limitació (tant d’un com l’altre) era que l’instrument era monofònic, és a dir només podia tocar una nota a la vegada, no acords.
Hi ha debat sobre qui dels 3, Bode, Moog o Buchla s’hauria de considerar el veritable pare del sintetitzador modern de transistors, però normalment és Moog qui s’emporta el títol. Moog va completar el seu primer sintetitzador el 1964, i les primeres unitats comercials es van posar a la venda a finals del 1966.
El primer sintetitzador de Moog del 1964 (encara no comercial)
L’instrument era molt car per a la majoria de músics (a partir de 4.000 dòlars de l’època) i els primers que van arribar al mercat solien ser propietat de productors o estudis de gravació. Ja el 1967 va aparèixer en alguns discs donant algunes pinzellades de so a alguns temes, però ningú no el va considerar com un instrument principal, i molt menys pràctic per portar a concerts en directe.
El Moog modular I-C del 1967 amb els controladors de teclat i de cinta
Els Moog III en moble C o P
Els primers anys es van fabricar en 2 tipus de moble i 3 nivells de complexitat per cadascun, hi havia els mobles de la sèrie C (més apaïsats i que s’apilaven, enfocats més a ús estàtic a estudis) i la sèrie P (més quadrats i enfocats a poder ser transportats), i un número I, II o III davant de la lletra denotava la complexitat, l’I era el més simple i el III el més complet. Si bé cadascun tenia la seva configuració estàndard, donat el seu concepte modular i que eren instruments cars, es fabricaven sovint sota comanda d’acord al que volgués el client, de manera que sovint els instruments de cada músic eren una mica diferents entre sí.
El Moog modular es va donar a conèixer de forma molt més popular el 1968 quan Wendy Carlos va treure l’àlbum Switched On Bach, un recull de peces de J.S. Bach tocades íntegrament amb el sintetitzador Moog que va guanyar 3 premis Grammy i va tenir força èxit. Donat que l’instrument era monofònic, l’àlbum va suposar un enorme treball de superposició de cada pista o fragment gravats per separat.
Quan en Keith Emerson va escoltar Switched On Bach va quedar fascinat per l’instrument i va poder demanar prestat el d’en Mike Vickers, teclista dels Manfred Mann que tenia el primer que havia arribat al Regne Unit, i el va provar amb la seva banda d’aleshores The Nice i va ser el primer que es va atrevir a fer-lo servir en concerts de Rock en directe.
Quan el 1970 es va ajuntar amb en Greg Lake i en Carl Palmer per formar ELP va tenir clar que en volia un, i va poder comprar una unitat I-C que Moog havia fabricat especialment per un concert de demostració. Aquesta (que denominaven internament I-Ca) tenia diverses diferències respecte a l’I-C estàndard i incloïa un inusual mòdul (extern al principi però que més endavant quan el sintetitzador es va ampliar es va incorporar al propi moble) que permetia pre-programar 6 sons de manera que es podien activar immediatament sense haver de tocar cables ni controls (el que s’anomena presets). Això però no vol dir que l’instrument tingués “memòria de programes” (que encara trigaria uns 8 anys en arribar), aquests 6 sons s’havien de pre-programar de fàbrica.
Emerson amb el Moog I-Ca abans de ser ampliat. La capsa que veiem a sobre era el mòdul extern que permetia tenir 6 sons pre-programats
Emerson tocant el controlador de cinta (Greg Lake toca un baix Gibson Ripper)
A partir d’aleshores Emerson es va convertir en estret col·laborador de Moog contribuint a l’evolució de l’instrument, i ràpidament va anar ampliant el seu I-Ca que no va trigar en ser més gran inclús que un III-C.
Un element interessant ofert per Moog va ser el controlador de cinta, amb el que lliscant el dit per la cinta es produïen sons amb canvi de nota continu amb la tècnica anomenada slide (lliscar), i el controlador de teclat incloïa també l’efecte portamento que fa pràcticament el mateix però aplicat només a dos tecles tocades consecutivament, passant d’una nota a la següent de forma gradual i continua. Un altre element interessant era el mòdul seqüenciador, que permetia programar seqüencies senzilles de notes que es podien repetir en bucle i que va ser fonamental al Progressiu més electrònic.
Un problema comú però que afectava a tots els sintetitzadors d’aquella època era que els canvis de temperatura afectaven els oscil·ladors alterant la freqüència de les notes produïdes, pel que es desafinaven, problema conegut com a pitch drift (desviació de la nota), i calia re-afinar-los força sovint, inclús a mig concert.
Els diferents mòduls es connectaven entre sí mitjançant cables a l’estil de les antigues centraletes telefòniques, anomenats patch-cables, i connectant-los de diferents maneres (diferents rutes del senyal) conjuntament amb els ajustos de tots els controls determinaven el so final de l’instrument. Sens dubte la gran quantitat de cables contribuïa a donar una imatge de gran complexitat al públic general. Però el cert és que un cop entesos els principis de funcionament els Moog modulars eren instruments força intuïtius i relativament simples conceptualment.
Emerson amb el Moog ja ampliat el 1974 (a sobre de l’orgue Hammond C-3)
Chris Franke dels Tangerine Dream el 1975. Al seu darrera veiem el seu Moog modular, una unitat custom basada en el III-P. En primer pla veiem un Elka Rhapsody 610 (un “string machine”) i amb les mans està manipulant un EMS Synthi A
Al llibre explico en detall com funciona un sintetitzador modular com els Moog i els diferents mòduls de què es composen i què fa cadascun, i no ho faré aquí perquè l’article s’allargaria massa. Als qui esteu interessats us convido a comprar el llibre!
Els patch-cables són ja cosa del passat, però el terme patch ha perdurat fins avui en dia per referir-nos al conjunt de configuracions en un sintetitzador (rutes del senyal i ajustos de tots els paràmetres) que resulten en un so determinat. En els sintetitzadors moderns els diferents patches es poden memoritzar i seleccionar per tocar-los quan volguem.
A partir del 1971 Moog va treure models més senzills anomenats 10, 12 i 15, i a partir del 1973 els models més complets es van re-anomenar com System 35 (equivalent a un I-C actualitzat) i el topall de gama System 55 inspirat en l’instrument d’en Emerson.
Moog va seguir fabricant modulars (sempre analògics) fins el 1981 però no va saber adaptar-se quan la tecnologia digital va irrompre i finalment va haver de tancar el 1987, i els drets de la marca Moog van ser adquirits per Don Martin que va fabricar també alguns instruments amb el nom Moog (de fet durant els ’80 i ’90 hi va haver un cacau considerable amb les diverses empreses relacionades amb el nom Moog que podria ocupar un article sencer).
A finals dels ’90 però, veient que ressorgia una certa nostàlgia i mercat pels instruments analògics clàssics (els Minimoog i altres productes originals de Moog es pagaven a preus molt alts al mercat de 2ª mà), Bob Moog va aconseguir recuperar els drets de la marca i el 2002 va re-obrir Moog llançant una versió renovada del Minimoog anomenada Voyager i, a part de llançar també alguns altres models el 2015 van tornar a fabricar modulars rèpliques millorades dels dels anys ’70.
El 2014 van anunciar la producció molt limitada d’una recreació de l’instrument de l’Emerson anomenada EMMS (Emerson Moog Modular System) a un preu boig de 150.000 dòlars.
Entre els altres usuaris dels modulars Moog tenim sobretot músics de Progressiu Electrònic com els Tangerine Dream, Jean Michel Jarre, Vangelis o Klaus Schulze, però també alguns més rockers com en Ken Hensley dels Uriah Heep, i més recentment també l’Erik Norlander ha portat sovint un enorme Moog modular a les seves gires.
Erik Norlander en concert el 2010, darrera seu veiem els 6 mobles que componen el seu Moog modular
En futurs articles parlaré d’altres productes emblemàtics de Moog.
Fins la propera!
Gerard Bassols
Si us agrada i interessa el tema, us recordem que trobareu molta més informació al llibre “Los Instrumentos Musicales del Rock Progresivo; Guía Ilustrada”, disponible a aquest enllaç. Ja us heu llegit les ressenyes dels lectors?
https://www.amazon.es/instrumentos-musicales-Rock-Progresivo-ilustrada/dp/8413318645
I si ho preferiu, també està publicat en anglès:
https://www.amazon.com/Musical-Instruments-Progressive-Rock/dp/8413385997