Rock Progressiu
Island Music Studio · 14 d’abril del 2026
«Shadows In The Dark» són nou minuts i trenta-dos segons i és el tall on es veu com està fet «No Rewind»: una secció de guitarra amb riff i bateria que avança recta, un pont de teclats de color obert i la veu de Marcin Staszek al mig, sense estridències i sempre per davant de la mescla. El disc no amaga d’on ve —el neoprog polonès dels últims vint anys, amb els greus gruixuts i els teclats de pasta ampla—, i tampoc no s’hi acomoda: hi ha més energia que malenconia, que és el contrari del que sol fer aquella escola.
Moonrise és el projecte de Kamil Konieczniak, que signa la composició, la producció i la gravació, i que hi toca els teclats, les guitarres, el baix i la bateria. Les veus són de convidats: Ania Batko —d’Albion, de Hipgnosis i de tRKproject— en tres talls i Staszek en quatre, i Konieczniak hi grava les parts corals de dos temes. Marcin Kruczek hi posa els solos de guitarra d’una de les composicions. Les lletres són de Łukasz Gałęziowski i tracten de la manipulació, de la memòria i de la pèrdua; la portada és d’Eryk Konieczniak, i el disc surt pel segell propi de l’autor amb distribució de Lynx Music.
El millor del disc és el primer tram. «Two Roads» (5:24) obre amb Batko i alterna els blocs de guitarra amb passatges de teclat gairebé ambientals; «Single Game» (6:10) estira les guitarres cap amunt i deixa la veu continguda a sota; i «Cheaters» (5:02) és l’únic lloc on entra l’electrònica, amb un «groove» que va guanyant pes fins que el riff se li posa al damunt.
La segona meitat baixa la intensitat de forma deliberada. «Silent Rooms» són tres minuts de piano sol que fan de frontissa, i el disc es tanca amb «All About You», deu minuts i vint segons amb Batko a la veu, capes de teclat i solos amb molt ressò, construïts per acumulació.
El que costa més d’acceptar és qui canta. Un disc sobre la memòria i la pèrdua, amb totes les lletres escrites per la mateixa persona, el canten dues persones diferents que es reparteixen els talls sense cap criteri narratiu visible. Batko i Staszek canten tots dos bé i no s’assemblen gens, de manera que cada canvi de tall és també un canvi de narrador. Hi ha una altra conseqüència d’estar fet per un sol home: la base rítmica sempre acompanya la cançó i no li replica mai, i les poques vegades que una línia contesta una altra és quan entra la guitarra convidada.
Valoració: 7.8/10
Text de Guillem Cardós