Jazz
RogueArt · 22 de maig del 2026
Un disc de dos pianos acostuma a dir qui toca a quin canal, perquè és la primera cosa que el públic vol saber. «Katarahi» no ho diu, i no per descuit: Myra Melford i Satoko Fujii es van canviar d’instrument durant el concert d’on surt. Cinquanta-un minuts i trenta-tres segons en què qui escolta pot endevinar de tant en tant un gest d’una o de l’altra i no té manera de confirmar-ho.
El concert és del 27 de setembre del 2024 al Jazzfestival Leibnitz, a Àustria, i el va enregistrar l’ORF amb Norbert Stadlhofer als controls. RogueArt el publica el 22 de maig del 2026, amb notes interiors d’Ed Hazell. És el segon disc en duo de les dues pianistes i arriba molt tard: el primer, «Under The Water», es va gravar el 14 de setembre del 2007 al Maybeck Studio de Berkeley i no va sortir fins al 2009, per Libra, de manera que entre les dues gravacions hi ha disset anys gairebé justos. El títol el va proposar Fujii: en japonès, «katarahi» és la conversa de cor a cor entre amics íntims. «El vaig triar perquè, quan toco amb la Myra, sempre tinc la sensació d’estar conversant amb la meva amiga íntima», explica la pianista a la fitxa del disc.
Dels set talls, Melford en signa quatre (l’1, el 3, el 4 i el 6) i Fujii els altres tres. «Interlude I» obre amb unes ondulacions que es creuen i un lirisme que el disc no tornarà a concedir; «Signpost» passa una mateixa frase d’una a l’altra, primer com a pregunta i resposta i després encavalcada com una fuga, amb escapades cap als greus. «Pairs» comença amb una de les dues amb el cap sota la tapa, tocant directament les cordes per treure’n un brunzit, mentre l’altra hi posa notes seques de passada. «Kaiwa», de deu minuts i trenta-cinc segons, arrenca amb un intercanvi de notes ofegades i de codi morse, i «From Sometime» tanca amb deu minuts desfermats que acaben descobrint que hi havia públic: l’aplaudiment no s’havia sentit en tot el disc.
Aquí hi ha dues coses que no es poden tenir alhora. Amagar qui toca què posa el so col·lectiu al davant, que és el que les dues volien, però un disc de dos pianos és exactament el format on es pot documentar com pensa cada mà, i a això s’hi renuncia de sortida: al final, de cinquanta-un minuts d’improvisació a quatre mans, se’n surt sabent com sona la parella i no com hi arriba cap de les dues. I una nota de forma: un disc que comença amb un tall que es diu «Interlude I» i no en té cap altre d’interludi comença per un lloc que el mateix títol admet que no és el principi.
Valoració: 8.0/10
Text d’Aina Torrents