Rock Progressiu
bacillus records · 6 de febrer del 2026
La suite d’obertura dura quinze minuts i quaranta-vuit segons i porta sis títols a dins («Fermillon», «Puppet Dance», «Square», «Hope?», «Morning Spirit» i «Fermillon Himself»). Comença amb un acord de guitarra saturat i, abans d’un minut, ja hi ha flauta i piano per sota; cap al minut quatre o cinc el ritme es desfà i queda un bany electrònic de baixos pulsats que no ve de cap gènere sinó de la taula de mescles. Aquest és el disc: un grup que escriu i assaja de manera minuciosa i que després fa servir l’estudi per trencar el que acaba d’escriure.
Nine Days’ Wonder eren de Mannheim i venien del grup de Walter Seyffer, The Graves, que tocava èxits anglesos i americans. La formació del 1970 sumava quatre nacionalitats: Seyffer a la veu, Rolf Henning a la guitarra i el piano, l’austríac Karl Mutschlechner al baix, l’irlandès John Earle a la veu, el saxo, la flauta i la guitarra, i l’anglès Martin Roscoe a la bateria. Peter Hauke els va fitxar per a bacillus records, el seu segell nou, i el disc es va gravar el 1971 a Colònia-Stommeln amb Dieter Dierks a la taula. El nom de Dierks val la pena retenir-lo, perquè bona part del que sona estrany aquí és seu.
El que separa aquest disc dels seus contemporanis és que no improvisa. Mentre Can i Faust treballaven amb la deriva cíclica, aquí hi ha arquitectura: unisons de guitarra i saxo, canvis de compàs col·locats, i una manera de passar del rock dur al jazz-rock que sona negociada i no trobada. «Apple Tree» ho concentra en sis minuts i quaranta-cinc segons —acceleració cap a un instrumental de mètrica inestable, amb Henning i Earle passant-se la línia— i és el tall que millor defensa el disc davant de qui el vulgui despatxar com a excentricitat. «Moss Had Come», tres minuts i vint-i-set, fa el camí curt: assalt, una treva acústica al segon minut i una erupció final, sense un compàs de més.
La reedició d’arxiu de bacillus manté les quatre peces originals i la caràtula clàssica, i aquí hi ha el detall que explica la fama del disc. La primera premsa alemanya anava dins d’una portada doble de goma escuma verda dissenyada per Seyffer mateix; l’edició britànica de Harvest va canviar l’escuma pel peix mort de Hipgnosis. Sounds en va destacar en el seu moment l’originalitat i l’equilibri instrumental, i Musikexpress el pols nerviós. El grup va girar per Alemanya, Àustria i Suïssa entre el 1970 i el 1972.
La reserva no és del 1971 sinó del 2026: aquesta posada en circulació no porta ni una presa alternativa, ni un facsímil de la premsa de l’època, ni cap declaració de remasterització. Són els trenta-vuit minuts i quaranta-vuit segons de sempre, en digital, amb una fitxa de text al costat. I hi ha un límit intern que convé dir: el registre vocal de Seyffer, que passa de l’amenaça greu a l’absurd operístic diverses vegades per peça, és el recurs que fa memorable la primera escolta i el que més pesa a la quarta, sobretot a la suite final, on la tensió es manté oberta tretze minuts sense resoldre’s mai. Que no es resolgui era la idea; que el gest es repeteixi tant, probablement no.
Valoració: 7.9/10
Text de Guillem Cardós