Rock Progressiu
Seacrest Oy · 30 de gener del 2026
Dels seixanta-quatre minuts de «Not Normal After Music», divuit i mig són un sol tall: «Plowman of the Sky», el quart, que és on el disc es decideix. Hi alternen la veu d’Alessandro Di Benedetti i la de Paula Pörsti, les combinacions instrumentals van canviant la perspectiva cada poc i la peça es mou de la reflexió pastoral a la grandiloqüència sense fer-ho d’un cop. Va sortir el 30 de gener a Seacrest Oy, el segell finlandès de Kimmo Pörsti, que hi toca la bateria i en firma la producció.
Rafael Pacha hi toca guitarres, flabiol baix, teclats, zíter, flautes de bec, percussió, violí elèctric, viola de gamba i baix. Fins ara el seu terreny era el creuament del folk celta amb el progressiu, en l’òrbita de The Samurai of Prog i The Guildmaster; aquí la porta que obre és la de la fusió, i no totes les habitacions valen igual. El saxo de Risto Salmi, quan agafa el to amable del smooth jazz, deixa passatges que no desentonarien en un vestíbul d’hotel, i les excursions al jazz llatí —«El Diablo Cuando Se Aburre…», cinc minuts i vint— són les que menys s’aguanten.
El que sí que aguanta és el que ve de sempre. «Wonder If I’ll Be», set minuts i set segons, i el «Plowman» tenen els millors solos de guitarra del disc i les flautes que el reconnecten amb el folk, i Michael Manring hi posa el seu Zon Hyperbass. Això vol dir que la resta del disc (set peces, totes entre els quatre i els sis minuts i mig) viu per sota d’aquelles dues, i que el novè i últim tall sigui una versió alternativa de «Joy», que ja hi era en tercer lloc, no ajuda a dissimular-ho.
Valoració: 6.5/10
Text de Guillem Cardós