Jazz
Buckyball Records · 5 d’octubre del 2026
El repertori és la decisió més forta del disc. Dels tretze talls n’hi ha tres de Charles Mingus («Duke Ellington’s Sound of Love», «Tonight at Noon» i «Eclipse»), un d’Egberto Gismonti («Café»), un de Pat Metheny i Lyle Mays («The First Circle»), un de Chick Corea («500 Miles High») i un de Sérgio Mendes («So Many Stars»). Al costat hi van «Blue Skies» d’Irving Berlin, «A Night in Tunisia» de Dizzy Gillespie, «Nature Boy» d’eden ahbez i el tradicional «Wayfarin’ Stranger».
Sarah Pillow el va gravar el gener passat al Raw Recording Studio de Patterson, a l’estat de Nova York, amb un septet: Donny McCaslin al tenor, Nicola Caminiti a l’alt, Joey Curreri a la trompeta, Dave Kikoski al piano, Joe Martin al contrabaix, Mike Clark a la bateria i Marc Wagnon al vibràfon. Wagnon, que és el seu marit, firma també els arranjaments i la producció. Surt per Buckyball Records amb la referència BR046.
La discussió sobre aquest disc és una discussió sobre una veu, i la veu ve de lluny: Pillow va cantar al festival de Montreux als divuit anys, va estudiar jazz a la Universitat de Califòrnia i música clàssica al Conservatori d’Oberlin, i ha fet òpera al Carnegie Hall i música antiga amb el conjunt Galileo’s Daughters. A Jazz Journal, el crític despatxa el disc dient que no és ben bé jazz i que «jazz-adjacent» seria més exacte: li molesta el que anomena un mode semioperístic de cantar —que és com retreure-li la formació sencera— i troba que la presència de McCaslin, Kikoski, Martin i Clark queda perfunctòria. A Modern Drummer, al número de setembre, la ressenya va tota sobre Mike Clark, celebra la bossa relaxada de «So Many Stars» i tria el «Café» de Gismonti com el millor tall del disc. Les dues parlen del mateix enregistrament.
Una dada dona la raó a mitges a la primera. Dels tretze talls, només dos passen dels sis minuts: «The First Circle», set vint-i-vuit, i «A Night in Tunisia», sis vint-i-sis. La resta es mouen entre tres quaranta i cinc trenta-tres. Amb un septet d’aquesta talla, aquesta mida de peça vol dir que la veu hi cap sencera i els solos hi caben a trossos. La formació queda mig desaprofitada, i això és una decisió d’arranjament abans que una qüestió de com canta ningú.
El 30 d’octubre presenta el disc a la Church of the Incarnation de Madison Avenue, i acabat el concert hi projecten el «Nosferatu» del 1922 amb acompanyament d’orgue.
Valoració: 6.5/10
Text d’Aina Torrents