MetalPost-rock
Pelagic Records · 25 de setembre del 2026
«Simulacra» fa disset minuts i divuit segons i és la peça més gran que The Ocean han escrit mai. S’hi sent piano en passatges quiets i un trombó que brama (el toca Simen Eifring, del grup noruec de post-rock Spurv), i al mig hi passa el que no s’esperava de la formació nova: que la banda aguantés una estructura d’aquesta mida sense recolzar-se en el riff. Al voltant seu, «Belligerence» concentra la música més dura del disc i «Light Pollution», que va sortir com a primer senzill, deixa les dues veus noves al davant durant gairebé deu minuts.
El disc s’obre i es tanca amb coordenades. La primera pista es titula 52°30’11″N, 13°26’12″E, que són les de l’estudi i local d’assaig del grup a Berlín, i l’última, 51°28’30″S, 73°6’11″W, assenyala Última Esperanza, una província de la Patagònia xilena. El so que lliga els dos extrems és la celesta, un instrument que entra al repertori de The Ocean perquè Enrico Tiberi, el cantant nou, és pianista: també són seus el piano de cua, el Rhodes i el Hammond que el segell acredita com a part del color del disc. Robin Staps és l’únic fundador que hi queda. La formació de «Holocene» es va desfer després de tocar al Hellfest del 2025, i els disset minuts de «Simulacra» els firma una banda amb quatre cares noves: Tiberi i Lane Shi a les veus, Emmanuel Jessua i Marco Gennaro a les guitarres, al costat del baixista Mattias Hägerstrand i el bateria Jordi Farré. Pelagic Records el publica el 25 de setembre, el va mesclar Jens Bogren —el mateix de «Pelagial» i dels dos «Phanerozoic»— i es va gravar als Hansa Studios de Berlín.
El que explica és una història d’exploradors. El títol ve de l’oceà intel·ligent de la pel·lícula de Tarkovski del 1972, i el segell afegeix que el disc va créixer llegint diaris i registres de Vasco da Gama, Magalhães i Francis Drake per preguntar-se què costa psicològicament ser dels qui busquen. Això es nota sobretot al tram final: «Ultima Esperanza», «Milk Of My Dream» i la pista de coordenades que tanca van enganxades per un motiu de sintetitzador que es repeteix, i les dues últimes comparteixen lletra. Thorsten Quaeschning, de Tangerine Dream, hi posa sintetitzadors modulars després d’una setmana de feina al seu estudi de Berlin-Rudow, i el resultat és la part del disc que menys s’assembla a un grup de metal tocant.
«Vista la situació dels canvis de formació recents, volíem oferir als nostres seguidors un so central que els resultés familiar», diu Staps a la nota del segell, i el disc compleix l’encàrrec amb una precisió que té un cost. Tiberi canta amb un timbre molt pròxim al de Loïc Rossetti, tant en net com en cridat, i qui ha ressenyat el disc a Everything Is Noise reconeix que hi ha trams en què s’oblida del canvi. Mentrestant, la veu que de debò no s’havia sentit mai aquí és la que apareix menys sovint de les dues: Lane Shi ve d’Elizabeth Colour Wheel, en solitari firma com a Otay:Onii i té un registre d’esgarips i un treball d’avantguarda que no s’assembla a res del repertori de la casa. Per a un disc que es presenta com l’inici d’una era, és una decisió conservadora. El que hi ha és excel·lent; la pregunta és què farien aquests set músics si no haguessin de tranquil·litzar ningú.
Valoració: 8.3/10
Text de Roger Estivill