Rock Progressiu
3 de juliol del 2026
Els primers cinquanta-sis segons de «Quetzalcoatl» són atmosfera i prou, un «Intro» que serveix per deixar entrar el riff del tema títol: guitarra de Tim Cox amb pes de hard rock dels setanta i una estructura de cançó curta, de cinc minuts i mig, sense cap intenció de desenvolupar-se en suite. El quart disc d’estudi de The Tirith dura seixanta-nou minuts repartits en dotze talls i arriba amb la formació més estable de la seva etapa actual: Cox a la guitarra, Richard Cory al baix i la veu, Paul Williams a la bateria des del 2020 i Anthony Hill als teclats des del setembre del 2022.
El grup ve de Loughborough, al Leicestershire, on als anys setanta tocava com a Minas Tirith, i escriu des d’aquell vocabulari sense dissimular-ho. «Moon King», set minuts, és el tall més narratiu i el que aprofita millor el quart membre: comença contingut i va guanyant cos simfònic a mesura que Hill omple l’espai. «Back To Space» tira cap al neo-prog de Pallas amb melodies de sintetitzador que miren el «Trilogy» d’Emerson, Lake and Palmer, i «Dancing With Vampires» es col·loca a l’època de «Spectres» de Blue Öyster Cult tant per l’assumpte com per la manera de cantar-lo. «Masters Of Highways», nou minuts, guarda per al final una coda de solos que demana directe.
En seixanta-nou minuts gairebé tot es mou en el mateix tempo mitjà, i l’única acceleració de debò arriba a la meitat de «The Slide»: dura poc, funciona, i precisament per això es nota el que falta a la resta del disc. Amb tot, l’àlbum sosté la distància sense farciment i «No Mind (Mushin)», amb ritmes terrosos, piano i textures obertes, ensenya una banda que ja no escriu només riffs. El tema «Save The Oak» s’havia avançat com a senzill l’1 de maig, i el grup toca al Prog Rhino 3 del Greystones de Sheffield el 18 d’octubre.
Valoració: 7.5/10
Text de Guillem Cardós