Finlàndia és cantera de nombrosos grups de Prog en els darrers anys. I bona mostra és el tercer treball discogràfic de Wheel, banda formada per: James Lascelles (veus i guitarra), Santeri Saksala (bateria) i Jussi Turunen (guitarra). El baix se l’han anat repartint entre Lascelles i Turunen.
Segurament, és el seu àlbum més dens i més dur dels elaborats fins ara; tot i que la banda sempre ha destacat per la seva força. Un magnífic treball del que donem quatre pinzellades.
Sense embuts, inicia “Empire”. Directe, amb una introducció forta que dona pas a l’estrofa contundent, però amb un ritme reposat aquesta i que ens recorda, especialment pel tractament vocal, a bandes com A Perfect Circle. Val a dir que la tessitura de Lascelles és molt similar a la de Maynard James Keenan. La recuperació de la introducció, com a pont cap a un canvi melòdic, reforça la cruesa de la composició, que encara li donen una volta amb la coda final que es basa sobre un potent ostinato rítmic, finalitzat de forma abrupte.
Més amable i estàndard és el començament de “Porcelain”, però la progressió d’acords prèvia a la tornada ja ens dona pistes de que no serà tan senzill el tema. I, evidentment, la tornada que proposa un joc d’amalgama de compassos, així ho corrobora. Un breu interludi permet oferir-nos una variació molt interessant del desenvolupament del tall cap ambients més nostàlgics, fins un nou interludi on el baix agafa el protagonisme momentàniament. De seguida el comparteix amb una part minimalista i melòdica de guitarres, servint d’ambientació per l’exposició d’una part vocal, que transcorre de forma sinuosa. Després d’un nou passatge instrumental, es recupera la tornada que desemboca en un darrer passatge on les guitarres ens condueixen a la conclusió.
La introducció i les parts vocals de “Submission” segueixen els mateixos conceptes que el tall anterior, tot i que val a dir que amb l’entrada de l’ensemble de la banda es crea un bonic contrast, que alterna amb la contenció de la segona part vocal. Ens deixa la sensació de que no volen acabar d’arrencar el tema. i ho aconsegueixen de forma magistral repetint aquesta intenció una i altra vegada. Arribem a l’equador de la composició on l’ambient es torna més íntim i, si era possible, amb major dramatisme. Un interludi on escoltem solucions fermes polirítmiques, que s’oposen a la expressivitat lliure de la guitarra, ens porta a admirar la solvència compositiva de la banda. Un darrer passatge vocal i encarem el final contundent con tutti, que ens fa exclamar un “Olé, tu”
I si no teníem prou en qüestió de densitat, els riff inicial de “Saboteur” potser ens satisfarà. Després tornem a trobar el mateix tipus de desenvolupament fosc, compungit i contingut a l’estrofa per contrastar amb tornada i parts instrumentals. Recurs que poc resultar feixuc en una escolta unitària de l’àlbum, on l’oient agrairia un breu descans; però es mostren inclements i continuen amb el mateix desenvolupament productiu i estilístic. Així que, malgrat que ho estem xalant molt, cal reconèixer que tornar a escoltar com a meitat del tema repeteixen la jugada d’ambient íntim i amb patetisme, ens deixa una mica distrets. L’arribada de la part final, fosca, dura, greu i obstinada ens torna a activar les oïdes breument, ja que finalitza de seguida.
Una breu introducció de cordes caracteritza a “Disciple”, on la veu navega per sobre de les línies suculentes de baix i guitarres, mentre que la bateria conté unit tot el complex. La composició transcorre com el meandre d’un riu en el que t’has de deixar conduir, ja que les estructures a la que pots agafar-te són breus fins l’arribada del riff final, que resulta implacable.
El típic tall acústic breu, en aquest cas amb molt d’efectes ambientals, que serveix per trencar les dinàmiques d’un àlbum, arriba ara i, potser, massa avançat el treball. En tot cas “Caught in the Afterglow” serveix de pròleg a “The Freeze”, que tancarà aquesta entrega. Unes solitàries guitarres obren l’acció a la que si suma el baix per arrodonir-ho. L’arribada de la veu confirma que no són una banda de festa major, o almenys que els amants del pasdoble no l’entendrien. L’ambient que proposa l’acompanyament de bateria és senzillament exquisit, ja que defuig de paràmetres prescrits i, sense trencar la intimitat, ofereix un plus.
Podem considerar que a partir del tercer minut el tema entra en terrenys més habituals, que no normals, on la tristor continua sent la nota predominant. Però de seguida trobem a trobar els ostinatos contundents i el contrast amb els arpegis de guitarra delicats i les veus reposades. A destacar el bonic joc de l’ús de l’efecte estereofònic de les guitarres previ a l’únic solo a l’ús de guitarra, gentilesa de Turunen. Posteriorment, s’explota aquest efecte mentre la veu va desgranant les darreres estrofes amb el colofó d’un esquinçador crit que, paulatinament, es fondrà per retornar-nos als ambients més íntims de la composició. I aquí cal tornar a fer esment a la bellesa del treball de Saksala a la bateria, que pren el protagonisme indiscutible fins la coda final, oferint un colofó fantàstic.
Àlbums com aquest entusiasmen i fan pensar que tenim un futur brillant en els propers anys dintre del prog, amb aquesta i amb d’altres bandes. Almenys dintre de les línies més contundents del rock progressiu.
Redactor : David Sàez