ECM publica l’11 de setembre «Salt Catchers», el disc nou del saxofonista i compositor britànic Andy Sheppard, enregistrat en trio amb la pianista italiana Rita Marcotulli i el contrabaixista francès Michel Benita. Sheppard explica que fa molt de temps que coneix tots dos músics però que no havien gravat mai plegats, i el format torna a ser el que millor li escau: sense bateria, sense percussió, amb tot l’espai per a les tres veus.
En la conversa amb JazzTimes en què n’ha parlat, el saxofonista repassa també la part de la seva biografia que rarament apareix a les notes de premsa. Abans del primer contracte discogràfic va passar cinc anys a París tocant literalment al carrer per sobreviure, després d’haver comprovat que Londres no tenia els carrers empedrats d’or que ell i els seus companys de Sphere s’havien imaginat; el retorn va coincidir amb l’explosió del jazz britànic al voltant del segell Antilles, el mateix de Courtney Pine, quan durant uns anys el gènere va tenir a la Gran Bretanya una visibilitat que no havia tingut mai. I hi ha, sobretot, els cinc discos en trio amb Carla Bley i Steve Swallow —entre els quals «Andando el Tiempo» (2016)—, una relació de dècades amb la compositora i amb qui va ser el seu primer productor.
El currículum de Sheppard passa per les big bands de Gil Evans, George Russell i la mateixa Bley, però la seva obra pròpia va sempre en direcció contrària a aquella escala: com menys músics hi ha, millor se’l sent. De «Movements in Colour» (2003) a «Surrounded by Sea» (2015) o «Romaria» (2018), el que hi ha és un so de saxo càlid i sense pressa, envoltat de silenci i de reverberació, que respon molt bé a la manera de gravar de la casa muniquesa. La seva pròpia declaració de principis és senzilla i poc habitual en un improvisador de la seva generació: la melodia va abans que tota la resta. Amb Marcotulli i Benita, dos músics europeus formats en aquesta mateixa tradició de cambra, és previsible que aquesta divisa es compleixi amb escreix.